En la passada legislatura, alguns grups parlamentaris vam realitzar diverses iniciatives tendents a instar a l’executiu a actuar. Fruit d’aquestes iniciatives es va constituir una subcomissió que va rebre l’encàrrec de diagnosticar nostre sistema hipotecari i de proposar solucions. Lamentablement, la dissolució anticipada de les Corts no va permetre concloure els treballs, encara que sí va posar a disposició de la Cambra un complet exercici de diagnòstic en què van participar totes les parts implicades en el conflicte: els usuaris, els professionals i els acadèmics, les entitats creditícies i els sectors econòmics.
Des de l’inici d’aquesta legislatura la problemàtica del sistema hipotecari ha estat present al Congrés. El nostre grup parlamentari va proposar la immediata reconstitució de la subcomissió, cosa a la qual es va comprometre el mateix president Rajoy. Fins aquesta setmana no semblava que el grup majoritari escometés amb especial diligència aquest assumpte. No obstant això, dimecres passat, davant d’una interpel · lació de l’oposició, el ministre d’Economia i Competitivitat va esbossar les línies mestres de l’actuació del govern. I, una primera lectura de les mateixes, denota que beu de les fonts de l’antiga subcomissió, encara que ens semblen molt tímides, parcials i, sobretot, massa voluntaristes.
Els que sempre hem defensat una actuació decidida en defensa dels ciutadans afectats per processos, amb el doble objectiu de mitigar la pressió del prestador sobre les seves fràgils economies familiars i d’aconseguir la continuïtat de l’ús de l’habitatge, creiem que cal avançar molt més.
Sembla correcta la definició normativa dels casos en els quals procediria la dació en pagament, però cal establir la via procedimental adequada. Al Parlament de Catalunya, CiU ha assenyalat un possible camí, a través de l’extensió del procés concursal a les famílies. La garantia per a aquests ciutadans afectats no pot limitar-se a un hipotètic i benintencionat codi de bones conductes, sinó que ha de comptar amb la protecció normativa que els preservi realment.
Una qüestió molt rellevant, que ni tan sols ha aparegut en el plantejament del govern, és la referent a la prevenció de noves situacions. En aquest sentit, des de diversos àmbits, s’ha formulat reiteradament la necessitat de promoure una legislació sobre endeutament responsable. Va ser aquest un dels aspectes que va concitar major unanimitat en la majoria de compareixents a la Subcomissió. Compta, a més, amb l’aval del dret comparat: són molts els països del nostre entorn immediat que han aprovat lleis que estableixen regles clares per protegir els ciutadans en el moment de prendre la decisió d’hipotecar. Sense política preventiva, mai atallarem l’arrel del problema.
Les solucions han per tant resoldre una equació amb tres variables: en primer lloc, garantir la permanència de les famílies a la llar o proporcionar un alternatiu. En segon lloc, retirar, en els casos de bona fe i ruïna sobrevinguda, l’amenaça d’una pressió indefinida sobre els seus fràgils economies i, en tercer lloc, garantir la preservació del sistema hipotecari per evitar que les eventuals dacions en pagament no afectin ni a la solvència del mercat ni a les famílies que paguen religiosament les seves quotes hipotecàries. És, aquesta última, una qüestió gens menor que cal tenir en compte: la generalització de la dació en pagament comportaria la disminució de les garanties del préstec i el consegüent augment dels tipus de totes les hipoteques, afectant el llindar de la insolvència a noves capes socials que, a conseqüència de l’encariment de la seva hipoteca, ja no estarien en condicions d’atendre al pagament de les quotes.
En certes ocasions, els polítics ens correspon assumir la responsabilitat de prendre decisions difícils sobre problemes complexos. Llavors cal afinar moltíssim i saber vèncer tant els plantejaments fàcils i demagògics com les resistències dels qui no volen veure més enllà dels seus propis interessos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!