Aquesta claredat conceptual contrasta amb la manera que tenen els ministres espanyols de Foment – tant si són socialistes com populars – de tractar les infraestructures. Per ells tot esdevé una prioritat o prioritari. Si venen a Barcelona, aleshores el corredor de la Mediterrània és prioritari. Si van a Saragossa ho és el Corredor Central i si estan a Euskadi, aleshores la prioritat serà l’Eix Atlàntic. És l’art de prometre-ho tot a tothom i al mateix temps, art massa proper al de l’engany i la mentida.
Gairebé mai es pot fer tot, ni tot a l’hora. Cal prioritzar, o sigui escollir allò que cal fer primer. En l’actualitat, amb la terrible manca de recursos públics, prioritzar esdevé una necessitat ineludible. I, no voler o saber prioritzar constitueix un autèntic suïcidi.
El període que va del 1988 al 1992 exemplifica perfectament el tema de les prioritats. El govern de Felipe González va executar amb gran diligència la línia d’alta velocitat entre Madrid i Sevilla. I va postergar la connexió ferroviària entre Barcelona i Perpinyà. El resultat es ben colpidor: vint anys després d’inaugurar l’AVE andalús, encara no s’ha completat el tram català.
Poc anys després es discutia quina seria la primera connexió amb ampla internacional entre la península ibèrica i França. Davant la pressió dels lobbies atlàntics per frenar el traçat català i accelerar el basc, Eduardo Peña, un alt funcionari de la CEE li deia al President de la Generalitat que no és preocupés, amb una expressió que va provocar l’immediata intervenció de Jordi Pujol que li vaescriure al seu Conseller Joaquim Molins: “Tot això deldesarrollo conjunto de ambos ejes, que diu en Peña, està molt bé, però tothom sap que primer se’n farà un i després l’altre. No afluixis.”
Ara per ara LA prioritat del govern de Rajoy és la construcció de l’AVE a Galícia. No sé si hi ha diners per pagar-ho una obra tant faraònica, però del que podem estar segurs és que per la resta d’infraestructures no que no n’hi ha de diners. Marejaran la perdiu amb molta retòrica, però els recursos no els podran emprar al Corredor de la Mediterrània, senzillament perquè els estan abocant en el seu veritable projecte prioritari.
Almenys no siguem babaus de creure’ns les seves vanes justificacions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!