Pere-Enric Barreda

Hi ha pobles afortunats per la gran sèrie d’artistes que, no sent naturals, s’hi vinculen, bé per ésser-ne originaris, com ella, o per d’altres motius. Si els hi sumem els naturals, en pot resultar una plèiade d’excel·lències de la música, la pintura, les lletres, la forja, l’escultura, l’espectacle… N’hem parlat d’alguns i en seguirem parlant. Avui la recordem a ella, i deplorem que el seu Museu només durara vuit anys (en parlarem) i ara en faça (ja!), sis que estiga tancat… La fotografia és de cap a 1930, i es va publicar a la revista Valencia Atracción. És la mateixa que figura a la pàg. 153 de la meua edició crítica de Les festes de Benassal de Carles Salvador, editada el 2010 per la Fundació Carles Salvador, amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans, la Fundació Caixa Castelló i la Fundació Lluís Carulla.
 

Nascuda a Torís el 1914, filla de Jesús Pascual i de Teresa Añó, i ben aviat resident a València, va conèixer des de molt jove Benassal, car els seus pares hi estiuejaven tots els anys. El seu pare, oriünd del poble, va ésser-ne en especial un gran entusiasta -gran amic d’en Carles Salvador, n’Àngel Roig, en Josep Meyer, en Vicent Almenar i d’altres-, organitzador de festes i celebracions i també artista, amb unes precioses maquetes i aquarel·les.

Teresa es va casar amb Josep-Maria Miralles, benassalenc, i del matrimoni naixqueren dos fills, Josep-Lluís i Maria Teresa. Les estades a la vila, on se li va dedicar el carrer -la Carretera de Baix- on hi era el xalet d’estiueig, foren constants fins a la mort del seu pare, i a continuació més esporàdiques. Després d’una llarga i activa vida, va morir a València el 1995. El gran nombre d’obres referents a Benassal que conservava la família han fet que els hereus i descendents vulguen fer-ne [el 1997] un Museu amb exposició permanent a la vila que tant va estimar i tan fidelment va representar, i on es pot dir que ha creat escola amb nombrosos seguidors.

En evidenciar la jove Tereseta la seua afecció per la pintura, va ser invitada a participar a l’Exposició d’Art que organitzà en Carles Salvador a Benassal el mes d’agost de 1931, tot just proclamada la República. Es va fer amb la intenció de posar l’Art al servei del turisme, i de mostrar les peces artístiques característiques del poble (documents, llibres, art de tota mena, …) a més dels pintors del moment: llenços de Novella, aquarel·les de Belda Morales i olis de Teresa Pascual, tres artistes dels quals es deia que havien posat les seues aptituds al servei del turisme i havien interpretat els paisatges per tal de difondre al llarg del món la bellesa del Maestrat.

Deia llavors Carles Salvador sobre ella: «Teresita Pascual, la enamorada de las bellezas del Maestrazgo, fuerte y fragante, joven pintora… Con su Barranc y su Maset d’en Serrans y su Llavador y su Mitja taronja lleva estas bellezas montañesas a la admiración de las gentes, que ante dichos lienzos sentirán deseos de conocer, de vivir paisajes y ambientes dignos del turismo valenciano». I també parlava de la rica vessant paisatgística: «Paisatges on la natura ha volcat tota fulla sensual, tota clapa d’or solar, tota ombra que fa silenciós i penetrant el descans de la vegetació ubèrrima i de la llum encegadora. Paisatges del Maestrat solemne, fort i fragós, pare de l’artista, però lluminós d’ocres i morats en contrast amb la llum de foc de l’horta valenciana; paisatges del Maestrat racial, sentimental…»

A partir d’aquest primer contacte amb el paisatge i aspectes benassalencs, la seua nova contribució serien els dibuixos amb tinta xinesa, que va saber fer evolucionar des dels primers dissenys, més esquemàtics i linials, amb simplicitat de traços, fins a les detallades i minucioses peces de maduresa. En són testimoni, per comparació, les primícies elaborades el 1933 i publicades l’any següent al setmanari valencianista El Camí: Portal de la Mola, Benassal -la Presó i el campanar- i Benassal -carrer Major-.

Ben aviat aquells dibuixos donaren gran reconeixement públic a la pintora, que solia elaborar-ne tots els estius com a entreteniment de vacances i que, a més, tenien una gran difusió perquè solia distribuir-los tant als benassalencs com als visitants que en mostraven interès o els demanaven. Un altre fet els donaria major rellevància: entre 1936 i 1938 els esdeveniments de la revolució i de la guerra feien desaparèixer la major part d’aquells indrets que tan magistralment havia sabut representar. I les obres corresponents passaren a tenir la categoria de documents.

Així és com a Festes d’Agost de 1941 es muntà una nova exposició que ja tenia com a principal exponent 33 obres de Teresa Pasqual -24 olis i 9 dibuixos a tinta xina-, moltes dels quals recordaven tantes coses desaparegudes. En la renovació del patrimoni eclesiàstic destruït, també fou Teresa Pascual l’encarregada de pintar, a l’oli, els magnífics guions de Sant Cristòfol -amb la imatge del sant i la vila de Benassal al fons-, de Sant Roc, del Cor de Jesús, entre altres coses, així com com un monumental llenç de la Puríssima, prestat anys i anys a l’ermita de Sant Roc [fins que es va tornar als propietaris].

L’època de postguerra va col·laborar molt amb Carles Salvador, de manera que diverses obres i articles d’ell eren ornats amb obres de Pascual. A aquesta etapa pertanyen dibuixos com les Rajoles i teula de ràfel, la Torre de Monfort, El pelleric, L’ermita de Loreto (dues), La casa del «Serrador» o La torre de la Presó. Fins i tot cal remarcar peces etnogràfiques o descriptives com les que apareixen al Parleu bé, editat pòstumament el 1957, i que representen el graner, el parament de taula, el parlament per telèfon (del seu fill Pepe-Luis), els novellets al niu, indumentàries, el picaport o armella…

Però l’aportació més rellevant en l’aspecte etnogràfic és la bellíssima col·lecció de divuit dibuixos que il·lustren el llibre Les Festes de Benassal. Amb una gran senzillesa, amb una enorme simplificació de traços, però amb una rellevant expressivitat i profunditat, sap captar l’essencial de cada moment festiu, i les seues imatges són com flamerades que il·lustren la ja bella descripció literària.

En són testimoni l’emoció difícil de contenir dels xiquets que esperen els Reis; el posat característic del que va a cavall del matxo a la Rossegada; el sofert animal que suporta les criatures que han de passar a per la coqueta; el sever i respectable traginer a cavall; els eixerits majoralets, amb el seu peculiar abillament; una hiperbòlica Rosca; la festonejada prima o els ben aparellats matxos de la rècua; l’evocadora i impagable imatge de la família menjant-se el tombet davant de l’ermita de Sant Cristòfol; la solemnitat de la processó del Corpus amb les peanyes i els pendons; el dinamisme dels romers camí de Sant Pau; el gràcil ball, amb jotes de ronda, a Sant Roc; la valentia i atreviment del jovent als Bous de Carrer o de Plaça; l’elegància i severitat del vestit tradicional a les diades de Festes d’Església; i la joia dels escolars que passegen el Gall Gallet.

Tot això són manifestacions d’una obra, en conjunt, ben sòlida y amb una riquesa de expressions i varietat de continguts que la fan ben atraient a un públic diversificat des d’un gran nombre de punts de vista. En resum, a més, es tracta dels més preclar en qualitat i quantitat dels homenatges gràfics que s’han fet a Benassal, als seus paisatges, monuments, indrets i gent, a la que, en definitiva, havia passat a ésser com la terra nadiua de l’artista.

Publicat per primera vegada al web Aspectes de Benassal el 6 d’agost de 1997, ara en l’adreça: http://www.geocities.ws/benassal/pascual.htm