Pere-Enric Barreda

El 18 de gener de 1995 era soterrada al Fossar de Loreto de Benassal la poetessa Sofia Salvador. No feia ni quinze dies que li havia parlat per darrera vegada, abans de tornar a Barcelona en acabar les vacances de Nadal. Encara volia organitzar coses, acabar d’endreçar papers del seu pare, fer retolar algunes fotografies… Però la malaltia avançà ràpidament i no li deixà acabar res, com ja s’imaginava i com resa el seu epitafi “la vida és curta i etern el record”.

Les circumstàncies d’aquell soterrament -un fred i ventós dia d’hivern, quan la força de l’aire mou els arbres i fan remor- em va fer evocar immediatament uns versos del seu pare, Carles Salvador, del seu poema “Els xiprers del Calvari”, de Cant i encant de Benassal (1945), on es dirigia als arbres demanant-los que

Quan, la planeta resolta 

d’aquest mon viure mesquí, 

fred em duguen per ací, 

canteu, xiprers, una absolta 

amb veus de vent per a mi.

I és que els podia demanar aquesta absolta amb tot el dret del món, car els havia donat tot el protagonisme -cosa inèdita fins llavors- al seu assaig Elogi del Xiprer (1924, publicat el 1928) i, a més, a diverses poesies (a Rosa dels Vents, al Dietari, etc.). Tanmateix, els xiprers del Calvari de Benassal no pogueren complir el seu prec: el poeta i gramàtic va morir a Benimaclet el 1955 i allí va ésser soterrat. Haurien d’esperar 40 anys per tornar el favor i cantar aquella absolta, amb veus de vent, ja que no ho havien pogut fer pel pare, per la seua filla.

No calia menys: també Sofia els havia recordat i a ells eren dedicats paràgrafs, com el següent, del seu assaig Passejades i vivències en record, publicat pòstumament el 1999:

“I els xiprers, aquests xiprers d’un verd obscur, alts, més alts encara… en un jardinet dens de verds vegetals, de gessamí que a boqueta nit m’enbauma, de rosers florits, dues liles, llances de lliris… i ocells. Aquests xiprers, que amb una allargada de braç quasi els toque, sembla hagen volgut transplantar-se des del Calvari per estar a prop de mi, per recordar-me l’assaig Elogi del Xiprer i aquells últims versos del poema “Els xiprers del calvari” que diuen [reproduïts abans]… El poeta i assagista ens va deixar pel seu traspassament i el meu dol és perenne com la fulla del xiprer.”
 

I també, al costat del xiprer, el mal temps, de vent i pluja, que Sofia coneixia tan bé i havia sabut descriure ben gràficament al poema “Romancet” del seu Jardinet (1947):

                … 

I queda desert el poble… 

Solsment s’ou el caure l’aigua 

sobre l’empedrat lluent 

amb un estrèpit que espanta. 

Trons i trons i rellampecs 

i pluja i forta ventada… 

Als rellampecs que aclarixen 

la negror de la tronada 

per l’arc de l’antic portal 

de la històrica muralla 

se veu l’agreste paisatge 

de la pròxima muntanya. 

La masia d’en Vicento, 

entre roques amagada, 

cada rellampec s’atina 

com una coloma blanca 

que, emparada pel bon Déu, 

rep les ramalades d’aigua. 

…

Sofia havia naixcut a Benassal el 1925, mentre el seu pare, conegut com a “el mestre de Benassal” per antonomàsia, exercia la docència a aquesta vila de l’Alt Maestrat. Allí s’hi va casar amb Sofia Monferrer i hi van nàixer els fills, Carles i Sofia. Ella cursà els estudis de magisteri, que exercí després un temps, a la vegada que començava a conrear, els difícils anys de la postguerra, la literatura: poesia (amb el llibret de versos Jardinet, de 1947), i narracions, que publicà a diverses revistes. També va participar a les reconegudes celebracions anomenades “Taula de Poesia”, i va col·laborar, en especial els darrers anys, amb articles en diverses publicacions científiques especialitzades en literatura.

Però el seu treball més meritori és la fidelitat i constància amb què ha conservat i divulgat l’important llegat literari i gramatical de Carles Salvador. Des de l’edició del recull Parleu bé, aparegut poc després de la mort d’aquell i injustament criticat, fins a les darreres contribucions -amb motiu del 60 aniversari de les Normes de Castelló i, sobretot, del centenari del naixement del seu pare- han estat trenta-cinc anys de conservació, recull i catalogació dels escrits i papers del seu pare. Això li va permetre el 1974 recuperar el text perdut del Cant de l’escola que, amb la seua adaptació poètica, i música de Perfecto Artola, va esdevenir Himne a Benassal per iniciativa de l’alcalde Abelard Escrig.

Fins poc abans d’emmalaltir, el mes de setembre de 1994, havia recorregut una per una les principals biblioteques i hemeroteques de Castelló i de València portant endavant, a la seua avançada edat, una complexa recerca per completar, tant com fóra possible, la bibliografia del seu pare. Si tenim en compte que s’havia de desplaçar cada vegada des de Benassal, on s’havia casat el 1961 amb Enric Monferrer i residia habitualment, l’esforç encara té més mèrit.

El seu esperit de col·laboració amb tot el que signifiqués estudi i promoció de la literatura i cultura valencianes es fa palés amb el gran nombre de visites que desfilaren per la seua casa pairal benassalenca. La major part dels estudis apareguts sobre el seu pare han comptat amb la seua desinteressada i no sempre reconeguda col·laboració. La seua excel·lent memòria, i el tracte que va tenir, les dècades de 1940 i 1950, amb tot el món literari i cultural valencià -i no sols valencianista-, testimoniat en una rica correspondència i records personals, han estat indispensables moltes vegades per clarificar els estudis sobre dita època.

Com el seu pare, va ser la cronista efectiva -tot i que no oficial- de Benassal i la persona que resolgué els majors dubtes i va fer les explicacions més adients sobre el seu poble i la seua comarca. N’és exemple l’apèndix al mai prou preat llibre Les festes de Benassal del seu pare i un notable nombre d’articles sobre la vila on va nàixer, recollits només en part a la publicació Benassal. Recull bibliogràfic de textos. Va composar la Crida de Festes, amb la qual s’inauguren oficialment les Festes de Benassal tots els anys des del balcó de l’Ajuntament. Posseïa des de 1982, any de la seva institució, la insígnia d’or de la vila de Benassal, que li va imposar l’alcalde Manuel Pitarch.

Els darrers anys van ser, malgrat l’edat, de gran activitat. Presidia la Junta Qualificadora de Coneixement de Valencià a Castelló, on es desplaçava periòdicament per seguir aquestes proves, i no per això va amollar la tasca bibliogràfica. Finalment, el 1993, any del centenari del seu pare, va participar en la majoria d’actes i va redactar diversos articles i conferències, en especial la llegida a Morella el mes de juliol, en què va tenir l’oportunitat de desfer alguna de les llegendes infundades que sobre Carles Salvador s’havien anat elaborant. També va obtenir el guardó de “Valenciana de l’any” de la Fundació Huguet de Castelló de la Plana.

Al final, va participar l’any 1994 en els actes del 750è aniversari de la Carta de Població de Culla, fet que li va suposar el retrobament amb els seus antics alumnes de quan va ser mestra a l’escola del Pla del Sabater. Precisament és la Biblioteca Municipal d’aquesta vila, capital de la Setena, la que conserva el seu darrer autògaf, datat el 29 de desembre, en què es fa evident l’avanç de la maligna malaltia pancreàtica que en poc més de quatre mesos li va provocar la mort.

Del web Aspectes de Benassal, pagina creada el 20 de setembre de 1997, i modificada el 14 de desembre de 2005:

http://www.geocities.ws/benassal/sofia.htm

Més informació sobre Sofia Salvador apareix:

– a un article de Levante de Castelló de 18 de gener de 1997,

– al Programa de Festes de Benassal de 2005,

– a un article a la revista Beceroles 2, 2006, 103-112: 

http://www.raco.cat/index.php/Beceroles/article/download/40300/171430
– a la biografia del web Memòria Valencianista de la Fundació Irla 

http://www.memoriavalencianista.cat/plana.php?veure=bio&cmb_alf=458&lletra=S
– i a un post anterior d’aquest bloc :

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/253059