Pere-Enric Barreda

Coses del Maestrat, de Barcelona, de Roma,... de tot

5 de desembre de 2013
General
0 comentaris

L’Entrada de la Tea i sant Nicolau: dos textos no publicats en el seu moment (1988-1989)

Avui, vespra de sant Nicolau, crec que els escolars de Benassal eixiran pels carrers a celebrar el “Gall gallet”. Per això adjunto dos textos presentats fa anys a la revista local Les Tres Forques (que no el va publicar, però se’n va quedar idees) i l’any següent a L’Espígol. Tant un com l’altre els va llegir Sofia Salvador, com tot el que feia de folklore. En el primer vaig usar un article meu de 1983 (Benassal 2, 504-518) on entrevistava ma uela Josefa (que conegué la festa de vista fins que tenia 15 anys, el 1925), i Teresa i Albina Miralles (les “camenyes”), que em van dir de memòria la loa recitada pel seu germà Lluís l’any 1904. Per cert, que tant Sofia com jo els vam dir que n’eren quatre, les recitacions de loes, però no en van fer gens de cas… ni en faran mai. – Adjuntem a més el conegut dibuix a ploma i tinta de 1950 de Teresa Pascual que il·lustra l’edició de Les festes de Benassal de Carles Salvador.

ENTRADA DE LA TEA – 1988

PERSONATGES

1 ARRIERO:   1.1 vestits -saragüells negres -jopetí negre

                         -calces blanques   -camisa blanca

                         -faixa roja        -sabates de cuir

                         -mocador del cap   -barret negre redó

                         -capa gran         -mocador florit

             1.2 animals -un cavall o egua jove

                         -un abadejo sancer a un cornaló

                         -un pa redó ben gran a l’altre

                         -una bóta de vi ben gran

                         -darrere rècua de 5 matxos aparellats

                         -el darrer porta esquellot o tumba

                         -matxo amb sària gran duent les tees

2 MAJORALETS 2.1 vestits -pantaló llarg blanc

                         -espardenyes de veta

                         -camisa blanca   -corbata o llaç roig

                         -jaqueta negra

                         -barret especial, ple d’espills

                         -lligat a la barbeta amb 2 vetes

             2.2 animals -un cavall o egua jove a cadascun

             (veure Carles SALVADOR, Les festes de Benassal,

             amb apèndix per Sofia SALVADOR, pp. 29 i 33).

3 TRABUQUERS  -no importa el vestit, millor d’època

              -han de tirar amb un trabuc algunes salves

              -es pot substituir per petards a terra (boletes)

4 MUSICS      -dolçaina i tabalet, o els que toquen a l’acapte

              -música recopilada per P. ARTOLA a Les festes.

5 CAMPANERS   -des del campanar, fer tres tocs d’avís (foc)

              -com els dies de Sant Cristòfol i sant Roc

6 MUNICIPALS  -deixar sense cotxes on ha de passar l’entrada

              -costera del Torrentill, Major, Hostal i Pati

7 CAMARA      -llogar Marc Monterde per a gravar-la en vídeo

 

LLOC, DIA I HORA

 

1 LLOC   -recorregut entre Loreto i el Pati d’en Palanques

         -pels carrers Major, Sant Roc, Pla, Grau, Major, Font,

          Pla, Cavallers, Major, València i de l’Hostal

         -la música, trabuquers i gent esperen al Torrentill

2 DIA    -dissabte de Carnestoltes

3 HORA   -sis de la vesprada, o quan comença a fer-se de nit


PREPARACIO

1 BASICS – trobar els personatges de l’arriero i els dos

majoralets. Han de saber anar a cavall, fer gestos

teatrals, parlar fort en dir la loa, tindre bona

memòria, o saber llegir bé en valencià. Se’ls han de

buscar els vestits i els animals, així com els aparells

dels matxos (de la vila).

2 ALTRES – fer proves dels trabuquers tirant trets o

boletes, dels músics tocant, dels campaners fent els

avisos, i dels majoralets i l’arriero dient les loes.

 

LOES

1 són literàries: el que diuen no és veritat, sinó suposició

2 les dels majoralets són curtes: un disgust amb una xica que els enganya quan busquen la tea.

3 la de l’arriero és llarga, i amb una pausa al mig per força. Tracta els xascos que li passen a un viatge fingit.

4 abans s’aprenien de memòria. Si és molt llarga, es podria llegir a un paper. Però perdria gràcia. Emperò, menys en tindria si, volent-la dir de memòria, es quedés parat al mig.

5 per ser el primer any, convé usar les més conegudes (Les festes, pp. 34-37).

6 en un futur, es podrien fer noves per concurs o així.

 

ACCIO

1 a Loreto es forma l’entrada: davant els majoralets, el primer a la dreta i el segon a l’esquerra de l’arriero. A continuació, molt a prop, ve aquest, tots a cavall, i després la rècua dels cinc matxos

2 des del campanar, els campaners fan tres senyals: una, quan els veuen moure; dos, a meitat carrer; tres, en arribar al Torrentill, on esperen els trabuquers, la música i la gent

3 en arribar al Torrentill, se’ls posen davant, per aquest orde, els trabuquers i la música, i van anant al passet cap al portal d’en Salla i el carrer Major

4 comença a tocar, al moment, la música

5 arriben al cantonet del carrer de Sant Roc. Comença la recitació de loes, que es repetirà altres tres vegades així:

RECITACIO DE LOES (QUATRE)

    1 para la música i els trabuquers tiren petards

    2 el majoralet 1 diu la loa, portant el ritme del vers amb

    el barret a la mà dreta

    3 quan acaba, els trabuquers tiren petards

    4 el majoralet 2 fa el mateix que el primer

    5 quan acaba, els trabuquers fan el mateix

    6 l’arriero, damunt del cavall, comença la loa. A meitat,

    es para, i amb gestos teatrals, trau de la sària l’abadejo,

    el pessiga i se’n menja un trocet; trau el pa i el mossega;

    trau la bóta i beu vi al gallet; s’eixuga al gran mocador

    florit, que escampa per a fer riure. Després acaba la loa.

    7 quan acaba, els trabuquers tiren petards.

    8 comença de nou la música.

 

6 volten carrer sant Roc, Pla i Grau, i de cara a la Placeta,

davant dels Perxes. El mateix.

7 volten carrer la Font, Pla, Cavallers i a la Placeta, davant de la Sala. El mateix.

8 pujen pel carrer l’Hostal, i arriben al Pati d’en Palanques. El mateix.

9 al final, es descarrega simbòlicament la tea de la sària del matxo de l’arriero.

10 encesa dels cremallers que il·luminaran el ball.

 

BALL PLA

comencen els majoralets, arriero i quintos amb les dames, i al ritme de tabal, després del primer ball, s’afig la gent

 

                              Barcelona, 7 de gener del 1988

 

 

En el 20è aniversari de la darrera festa del “Gall Gallet”

 Rellegir les pàgines del llibre Les festes de Benassal de Carles Salvador pot donar al lector més d’una sorpresa. En efecte, en el transcurs de la quarantena escassa d’anys que han passat des de la seua aparició el 1952 han estat moltes les celebracions desaparegudes. A una d’aquestes, que tenia lloc el 6 de desembre, diada de sant Nicolau, anem a referir-nos avui: el “Gall Gallet”.

No ve a compte ara descriure-la de nou detingudament, car no seria aquesta descripció sinó una còpia estèril del que ja ha estat fet, sinó més bé rastrejar i comentar una miqueta les causes de la seua desaparició.

L’essència de la mateixa era una festivitat escolar, i exclusivament masculina: les xiques d’escola celebraven santa Llúcia, el 13 de desembre, si bé cal fer constar que la commemoració només va tenir una certa rellevància mentre va ser mestra na Pilar Arnau.

Els xics d’escola, dirigits pels majors, compraven en temps antics, ja el 1800, un gall (fins als voltants de 1900, poc més o menys), i després un titot, el pavo de les cançons. Això ho prova el fet que la primera cançó de la diada, que comença “Gall gallet”, i una de les coples “Jo confie”, només fan referència a aquest animal, al gall, mentre que les més modernes ja parlen d’un pavo o titot.

Per què és més antiga la primera? perquè, primer, fa referència a la moneda nacional valenciana, el diner, en les formes “dineret” i “dinerot”; després, per conservar un subjuntiu arcaïc en “-au” (si bé això pot estar motivat per la rima amb Nicolau) a més de tenir tots els trets d’un acapte de colla o grup de xiquets, car demanen les goles del moment (“panses i figues”), que n’hi havia a la majoria de cases (a diferència dels caramels, confits o xocolata, que eren de compra), o bé “allò que vullgau”.

El pobre gall o titot, seguint amb la festa, penjat d’un llarg pal, era passetjat entre canturel·les pels carrers de Benassal, al temps que les mares dels escolars lligaven al bastó, des d’una finestra o des del balcó, les “llistes”, que no eren sinó tires de papers de seda (les menys, de roba) rematades en una llaçada. En acabar la volta, lliuraven el pobre animal, viu o mort, al mestre (o mestres) que acceptaven de gust el regal. Amb tot, en els primers temps alguna bestiesa li devien fer al pobret animal, car una copla ens parla de “tallar-li la cresta” “a la primera espasada”. Si l’ocasional botxí no l’encertava a la primera, més val no pensar en els sofriments del pobre animal.

Els xics d’escola anaven a missa el dia de sant Nicolau, acompanyats pel mestre o pels mestres (això encara ho vaig conèixer pels anys 1970 a 1973, quan fea la bàsica). Després, ja era punt d’anar a casa a recollir el menjar preparat per les mares, que servia per a anar de berena. No crec que l’hora, ja freda i poc agradable per a sortir, del temps ho permitira tots els anys.

D’aquest acte del passeig, però, guarda el que escriu una de les imatges més característiques de la seua infantesa, potser del mateix any 1969, el darrer any en què es va fer. Des del balcó del Col·legi o Casa de Grau, on anàvem a classe de pàrvuls jo i la meua germana, veiem com els “grans”, que ja anàven a l’Escola a les Eres Tancades, cantant de viva veu, portaven el pobre titot penjat del pal, mig mort i cobert de llistes de colors.

Per als menuts, era motiu d’enveja el participar-hi, car, com en un sistema iniciàtic, el poder participar era reservat als que ja anàven a escola i, per tant, tenien un grau superior. Però, la desaparició de la festa, aquell mateix any, ens va impedir participar.

En el final de la festa devien coincidir diversos factors, però el principal per a que ja no es fes l’any 1970 va ser la reforma dels estudis primaris amb la creació de l'”Educació General Bàsica”. Al llarg de diverses reformes, l’escola quedà finalment com a mixta i amb els alumnes dividits, segons l’edat i el nivell, en cursos que ja no anaven en conjunt dirigits per una mateix professor, sinó que en tenien un per a cadascun.

     Tot això augmentava el nombre de mestres a tenir en compte per al regal, a més de destorbar les relacions entre tots els alumnes dins de les mateixes activitats escolars. També la major regulació de les vacances i festes, i les temudes inspeccions, van motivar el final de la festa, que, recordem-ho, es feia en un dia lectiu per a la resta d’escoles.

Amb la festa van desaparèixer els cants, afortunadament recopilats amb lletra i música pel mestre, compositor i folklorista Perfecto Artola. No els va voler conservar ningú, ni seguir-los cantant en d’altres àmbits per considerar-los coses de xiquets d’escola. I les coses dels xiquets a ningú no interessaven ja: ni a ells mateixos. El patrimoni oral en la nostra llengua seguia empobrint-se, i és simptomàtic de quina manera a aquesta pèrdua lamentable la succeí pocs anys després una altra, la dels pregons en valencià.

     Molts som els que ham escoltat encara l’algutzir en Lluís Puig recorrent els carrers pregonant: detenint-se a cada carrer, tocava una trompeteta i cantava de viva veu, amb una tonada específica, els pregons: “Per orde del senyor alcalde, se done a saber (que la setmana que ve se cobrarà la contibució)”, “El que vullgue comprar (peix, que acudixque a l’Hostal de Baix)”, “El que hage trobat (solta una burra blanca, que la manifeste, que l’amo la necessite)”, etc. I ja no diguem la subhasta de menúcies del bou: “Cinc duros n’hi ha qui done de la melsa del bou… Cinc duros a la una!… Cinc duros a les dos!… N’hi ha qui en done més? A les tres!”, que rematava de forma efectiva la transacció.

Però la modernització va arribar en forma d’altaveu, i el que era positiu per a l’algutzir, car li evitava molt de treball, esdevingué amb el pas dels anys un sobtat medi per a marginar la llengua nacional de gran part dels pregons. Només uns pocs es segueixen fent com cal (i algun fet per mi mateix d’actes del 750 aniversari), la majoria semblen fets com si estarem a Burgos o a Valladolid.

Però, tornant al tema de sant Nicolau, val a dir que amb el pas dels anys ha arribat la declaració del 6 de desembre com a diada de la Constitució, i per tant jornada festiva. Es tracta d’una festa institucional i, per tant, buida de continguts a nivell local, com la del 9 d’octubre. I això la fa ideal per a omplir-la amb algun acte. I, donada la coincidència de la data, pot ser l’escusa per a intentar recuperar d’alguna manera el “Gall Gallet” en l’àmbit escolar, molt més en l’essència que en la forma dels actes.

Evidentment, el món ha donat moltes voltes, i, degut a la major consciència respecte dels animals, no es permetria ni seria tolerable maltractar en públic de tal manera el pobre gall, ni molt menys sacrificar-lo. I tampoc no tindria ja sentit la restricció masculina. I un dels actes més importants hauria de ser la recuperació de les cançons tradicionals, que caldria ensenyar i assatjar bé. Per la festa, la terra i la llengua.

Si una reforma de l’escola franquista va determinar el final de la festa, les circumstàncies li han donat a la puixant Escola Valenciana una oportunitat immillorable per a recuperar-la, i donar un exemple clar d’interés per la terra després de tants anys de desarrelament. L’exemple donat per l’associació cultural “Les Tres Forques” en la recuperació de l’Entrada de la Tea (1988) podria així tenir una continuació. Serà una realitat la festa del “Gall gallet” i de sant Nicolau l’any vinent?

                                                                Benassal, 6 de desembre de 1989

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!