Pere-Enric Barreda

HOMENATGE AL MESTRE DE LES LLOMETES

Senyores i senyors, a tots els ací presents, molt bon dia. Ens hem reunit avui, en plenes Festes d’Agost (perquè és el dia de Sant Joanet, de bous de carrer, l’últim de bous de carrer), per a fer l’homenatge dels alumnes de l’escola de Les Llometes a Manuel Llorens i Ferri “el Mestre de les Llometes”.

Per a començar, crec que molts de vosaltres us sorprendreu de que us parle un jove que no ha estat mai alumne d’ell, i que, per tant, no va viure aquella interessant experiència. Per a compensar-ho, ha rebut l’ajuda desinteressada d’uns alumnes, d’uns antics alumnes del Mestre, molt bons alumnes, que han preferit que els seus noms no foren citats, per a poder confeccionar estes breus notes sobre la vida del mateix.

La presentació del “Mestre de les Llometes” es farà considerant tres aspectes basics de la seua vida i de la seua obra: primer, com a Mestre; segon, com a persona; i tercer, i sobre tot, com a escriptor valencià.

En primer lloc de tot, si hi ha un aspecte que determina la seua vida, és la vocació docent. Procedent d’una família humil de València, de fusters, va estudiar la carrera de Mestre al temps que treballava. Després, una vegada va tindre el títol, i per consell d’Antoni Alandí, amb el que encara l’uneix una forta amistat, va vindre l’any 1941 a Benassal. Ací va anar a l’escola de les Llometes, que tan gran paper tindria a la seua vida, donat que va passar allí deu anys molt difícils, els deu anys de la dura postguerra.

L’escola de les Llometes era en aquell temps de tipus rural, amb uns deu anys d’existència (es calcula que es fundà sobre l’any 1931), continuadora de la tradició del masover lletrat que, com Colau de la Boneta, per exemple, ensenyava els joves dels masos dels voltants. Allí, a l’escola de les Llometes, va ser on en Manuel es va revetllar com a bon mestre, i va adquirir una fama ben merescuda a causa del mètode d’ensenyar, molt eficaç i pedagògic, que va atraure molts alumnes. Només a títol d’exemple, alguns anys les matrícules van arribar de 45 a 50 alumnes, número molt gran a aquell temps, que no cabien prou bé als bancs de l’escola.

Si al principi de la seua tasca tenia al seu càrrec alguns masos de la partida en especial, prompte se li n’afegiren molts d’altres: des de les Llargueres al Mas del Collet, des del Mas de Monterde, del Molí Pitarc, del terme de Vilafranca, fins i tot de Gibalcolla a Morella i de Santa Elena d’Ares, els xiquets dels quals es quedaven als masos dels parents.

A més d’ensenyar de lletra als alumnes, donant-los una cultura que els fera lliures de la negra ignorància, que, com diuen, és la mare de tots els mals, els va saber formar com a persones, cosa molt important dins de l’educació. I este és el segon especte del Mestre: el seu caràcter obert i amigable, que li van proporcionar un gran nombre d’amistats que ha mantinguit al llarg de molts anys.

Encara avui els alumnes el recorden com a “el nostre Mestre de les Llometes” i, 35 anys després del seu trasllat, manté correspondència amb molts d’ells. Hi ha feta, per exemple, una llista d’alumnes que, de moment, té 113 noms, però encara se’n poden afegir alguns més.

Corresponent amb esta estima per part de molts benassalencs, en Manuel ha volgut també descansar a la nostra vila, al Fossar de Loreto, el dia, que tots desitgem molt llunyà, del seu traspàs.

Com a valencià conscient, i este és el tercer aspecte, val a dir que és un literat, amb gran preferència per la poesia. Ha publicat pel seu compte l’obra Simfonia en sol major del mar Menor (a Múrcia), l’any 1983, que tenen molts dels seus alumnes i, segons m’ha dit ell mateix, ha estat dipositat a les principals biblioteques nacionals. També ha publicat un llibre d’endevinalles, de pròpia collita i populars, i està preparant una edició de poesia vària, en la qual té part principal la referida al nostre poble de Benassal.

Per a que tots el puguem conèixer millor, recentment ha publicat un treball sobre la festa de l’arbre a la revista Les Tres Forques, que s’honra en tindre’l com a lector i com a col·laborador.

També va ser, en els anys més terribles de la persecució contra la llengua dels valencians, els anys del “hable usted en cristiano” i dels càstigs a escola, un dels conreadors i treballadors per la seua llengua, com a exemple de treball honrat i conscient, sense esperar cap profit material, sinó el progrés cultural, fet que mereix tot el nostre reconeixement.

En resum, si hem de parlar del Mestre de les Llometes, podem dir que és un humanista universal, perquè a partir del coneixement perfecte de la pròpia gent, de la pròpia terra i de la pròpia llengua i cultura, sense renúncies i sense renegar com fan molts, ha arribat a la saviesa oberta i a la comprensió total del món que l’envolta.

Però tot açò, senyores i senyors, amics, en conclusió, només són unes breus paraules que, deixant-se, sense voler, moltes coses, volen explicar una personalitat massa gran. No és pel que ara s’ha dit que cal considerar-lo, sinó per les seues obres. Certament, encara que parlara molt de temps per a explicar-les, segurament faria curt. Del nostre Mestre, són els fets els que parlen per ells mateixos, i per ells li ho hem d’agraïr.

Moltes gràcies.

 Escrit amb la col·laboració de Melxor Pitarch, Ricard Pitarch i Angelita Vives. No recordo si es va publicar o no. Hi ha un video gravat per Abelard Pitarch de tot l’acte, que es va passar al dinar posterior que es va fer a La Piqueta.

NECROLÒGICA – F. MANUEL LLORENS, “EL MESTRE DE LES LLOMETES”

 El passat 15 de maig rebien cristiana sepultura al Fossar de Loreto de la vila de Benassal, on havien estat translladades des de València, lloc on es produí el decès, les despulles de F. Manuel Llorens i Ferri, conegut com a “el Mestre de Les Llometes”. Amb l’assistència de la família i d’un nombrosíssim públic, format sobre tot pels antics alumnes amb les seues famílies, procedents tant de Benassal com dels termes de Vilafranca dels Ports, d’Ares i de Culla, ha estat donada la despedida a una persona molt estimada als ambients benassalencs. Encara fins fa poc mantenia correspondència amb molts dels alumnes i amb personalitats com el ja desaparegut Mossèn Aureli Ferrando, Sofia Salvador, etc.

En Manuel Llorens, natural de València, l’any 1912, va obtenir el títol de mestre a l’escola Normal, passant a diversos destins fins que, acabada la guerra, passà a ser titular de l’escola rural de Les Llometes, al terme de Benassal. Va contraure matrimoni amb la senyora Gene Flor, procedent de Los Mores, al terme de Ludient. A Benassal va adquirir una fama ben merescuda per l’eficàcia del seu mètode pedagògic, aconseguint molt bons resultats amb els alumnes. També desenvolupà una intensa activitat cultural, car treballava en poesia (que forma el seu llibre, encara inèdit en la seua totalitat, Del mas i de la vila), i mantenia sovintejats contactes amb en Carles Salvador durant els estius.

De Benassal passà a Sollana l’any 1952, fins que a la dècada de 1960 passà a l’escola de Meliana, però translladant la residència a València. També ensenyà a Sant Miquel dels Reis, on es jubilà el 1978, després de 46 anys de docència. La jubilació li permet dedicar el temps a recopilar i ordenar una variada obra poètica elaborada al llarg de la seua vida. El 1983 publicava, en edició particular, Simfonia en Sol major del Mar Menor, recull de tres parts datades, respectivament, els anys 1953, 1965 i 1966. Després publicà les endevinalles valencianes, de la pròpia collita i populars, i en col·laboracions a la revista local benassalenca Les Tres Forques i als volums de Benassal. Recull bibliogràfic de textos han anat apareixent moltes poesies inèdites.

És també per ell l’etapa dels homenatges i reconeixements, com el fet a Sollana l’any 1983, i sobre tot l’emocionant acte que els antics alumnes li feren a Benassal el 30 d’agost del 1987, lliurant-li una placa i un album amb prop de dues-centes signatures d’antics alumnes. Per part de l’alcalde de Benassal, finalment, li va ser lliurada la insígnia d’or de la Vila. Ja en l’acte d’homenatge el Mestre, emocionat, va refermar el seu desig de ser soterrat a Benassal, al mateix fossar on descansen els seus pares, fent emocionar també a tots els assistents. El temps ha passat, ha arribat el nefast esdeveniment que tots desitjaven molt llunyà, i s’ha acomplert el seu desig de descansar a la nostra terra. Requiescat in pace.

Publicat al diari Mediterráneo, pel 20 de maig. No en tinc còpia.

* * *

 Conservo a més cartes d’ell, com la de 29 de desembre de 1987 agraïnt l’enviament del llibre L’Aula de Gramàtica Llatina de Benassal, la de 10 de maig de 1988 amb el seu llibre d’endevinalles, l’enviament de poesies a Les Tres Forques de “La fadrina del somrís” (núm. 21). Una altra de 3 d’octubre, amb els seus poemes per al llibre II de Benassal: de Del mas i de la vila apareixeran “La vida al mas”, “El jardí de Benassal”, “Ocres i blaus”, “El vent de baix”, “La Torre d’en Garcés”, i “A tu…” i, a més, «En l’acte de l’homenatge al Mestre de les Llometes», publicades entre les pàgines 899 i 908, amb una fotografia. Una altra del 20 d’octubre. Una altra de 3 de gener de 1989, 750 aniversari de Benassal, dient que calia corregir una poesia de Les Tres Forques, i enviava “Sant Antoni”. Una altra sense data, per febrer, on preguntava per les separates del llibre Benassal. una altra de 17 d’abril, parlant de fotos del Gall Gallet. Una altra del 25 de maig, avia 7 poesies i el “Viaje literario” per a Benassal III, i “Callen els Gossos” i “No tinc Pàtria” per a Les Tres Forques. Encara que el llibre era acabat el 22 de novembre de 1989, caldria esperar deu anys per a imprimir-lo, i la presentació va ésser el 4 d’abril de 1999. El seu treball, “Visió del Mestre de les Llometes (vers i prosa)”, conté 7 poesies i el «Viaje por España», a més de 8 fotografies, i ocupa les pàgines 225 a 240.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!