Pere-Enric Barreda

En aquesta ocasió vull fer-me ressó de l’estada a Benassal a Festes d’Agost de tota una personalitat cultural, que, com és natural, no va motivar la més mínima atenció de les autoritats ni del món públic de la Vila, dedicats de ple a d’altres coses. Es tractava de Mercedes Segura, la vídua d’Alard Prats, que ha fet aquest any 1989 el primer viatge sense la companyia del seu marit, fet que no li ha impedit sojornar a Benassal abans de passar uns dies a Benicàssim i tornar, via Madrid, a Mèxic. El motiu han estat unes pensions a que tenia dret per la seua condició de funcionària pública, negades durant tants anys d’opressió i que, finalment, sembla que li seran reconegudes.

Benassal està encara en deute amb un dels seus fills més il·lustres, un dels molts que van haver de prendre el llarg camí de l’exili per culpa d’un determinat règim polític, i un més dels molts que després no han arribat a ser compensats en manera alguna, malgrat merèixer-ho, pel règim que l’ha succeït. Aquest és Alard Prats i Beltran.

D’il·lustre ascendència benassalenca, fill del manescal en Guillem Prats Miralles i de Maria del Pilar Beltran Monferrer, nét de Manuel Prats (liberal i amic de mossèn Salvador Roig) i de Fausta Miralles d’Albocàsser, i de Manuel Beltran i de Francesca Monferrer de Foies, no va nàixer emperò a Benassal, sinó a Culla, on son pare tenia al seu càrrec la manescalia, l’any 1903.

Els lligams amb la comarca de l’Alt Maestrat van ser la constant de la seua vida per la gran estima -passió- i memòria que tenia per la pròpia terra, tant per Benassal, on tenia la família i els amics i passava llargues temporades d’estiueig, com per Culla, on obrí els ulls al món que l’envoltava, entre les absències d’un pare malaltús i la formació que dirigí la seua mare, dona de gran caràcter.

Una tragèdia, però, prompte desvià el rumb de la família: va morir el pare i, en enviudar, aquella enèrgica senyora es va haver d’encarregar de traure endavant sis fills: Manuel, Alard, Guillem, Abili, Pilar i Francesca. Culla ja no li significava res, ni tampoc Benassal, i va marxar a Castelló, i d’allí a Saragossa, on aconseguí el favor d’un parent llunyà, mossèn Joaquim Garcia Girona (també benassalenc il·lustre i que degut al seu valencianisme irrenunciable va sofrir també per la força un exili permanent que l’allunyà cada vegada més de la seua volguda terra).

Mossèn Joaquim era en aquell moment rector del Seminari, i va procurar donar estudis als germans Prats Beltran. Alard, que havia estat al seminari de Tortosa, passà al de Saragossa, on fins i tot arribà a ensenyar, al temps que el seu germà Abili va fer de lector. Després passà becat un temps al Col·legi Llatí de Roma, donat que era excel·lent llatinista. Però, la seua intenció era la de fer-se periodista. I aquesta decisió no agradà gens la família: quan manifestà la seua voluntat de ser escriptor, es va reunir un consell familiar i li digueren que no faria res, sobre tot la seua mare, mentre que només l’oncle, Josep-Maria Beltran de Barcelona, el defensava.

Fins i tot li donà suport mossèn Joaquim, que després d’una conversació amb ell, convençut de la decissió i fermesa del jove, li va dir que li fundaria un diari per ell. Però no devia ser res. Emperò, Alard, periodista precoç, va ser el primer director del Diario de Castellón, des de 1925, i va viure un temps a Barcelona, portant una vida bohèmia, i a Marsella. Després anà a Madrid, a l’Escola de Periodisme, i comença a col·laborar a diferents periòdics al temps que obtenia el títol de periodista. Així, va ser corresponsal de La Rambla i de La Humanitat de Barcelona, redactor i editorialista a La Libertad de Madrid, i seria el darrer director de El Sol.

També escriví a les revistes Estampa i Revista de Revistas de Madrid i Umbral de Barcelona. Molt prompte, degut a la seua participació a les tertúlies, va fer amistat amb els principals literats de l’època, en especial amb Ramón María del Valle Inclán, també de vida bohèmia, que motivà que el conegueren un temps pel pseudònim de “el Valle-Inclán chico”. Va ser membre de l’Associació de la Premsa de Madrid i de la Federació General de Catalunya.
 

També coincideix aquesta època amb la publicació dels seus primers llibres: La estrella de cinco puntas, Tres días con los endemoniados (1929), La partida de los madrugadores (1931), als que seguirien, uns anys després, El Gobierno de la Generalidad en el banquillo (1935) i Vanguardia y retaguardia de Aragón. La guerra y la revolución en las comarcas aragonesas (1937). [D’aquest darrer llibre es va arribar a fer una raríssima edició en esperanto. Cap d’ells es sol trobar a les biblioteques del país, perquè l’odi que li tenia el rebel sublevat Queipo de Llano va fer que els expurgaren de tot arreu.]
 

L’èxit aconseguit amb el segon llibre, que tractava dels embruixats que anaven al santuari de la Balma (Sorita) a exorcisar-se, va motivar que se li fes un gran homenatge l’agost de 1930 a la Font d’en Segures, donat que sempre havia estat en contacte amb el seu poble, i en particular amb Carles Salvador, amb el que l’uní una gran amistat. Per a sentir el seu discurs, l’Hotel de la Font, que dirigía el prohom republicà de Castelló en Ferran Gasset Lacasaña, era completament ple, amb gran assistència de periodistes.
 

Com era un excel·lent orador, havia donat moltes conferències, i també mítings polítics donada la seua pertenència al partit Izquierda Republicana, presidit per Marcelino Domingo. A Castelló, en particular, es van fer famoses les conferències a l’Ateneu. A Madrid va conèixer Mercedes Segura Núñez, també periodista, amb la que acabaria casant-se el 7 de juny del 1934. Ella havia treballat a la revista Estampa i al diari Ahora de Montiel, i es van conèixer per un fet casual: era l’única que podía entendre sense massa problemes la difícil lletra d’Alard. D’ahí va nàixer la relació que acabaria amb una vida compartida per complet com a col·laboradora infatigable. També van compartir una gran amistat amb Angel Ossorio, advocat defensor del President de la Generalitat, Lluís Companys, processat per la CEDA.
 

La sublevació de l’exèrcit d’Àfrica separà el matrimoni: mentre ell es quedà a Madrid fins el darrer moment, ella passà a València seguint el Govern, i allí va morir la filla petita. Ell va ser assesor de la Secretaria de Guerra amb Largo Caballero i el general Asensio, sots-director del Ministeri de Propaganda, conseller de la Secretaria d’Educació Pública i de Relacions Exteriors, governador de Càceres (renuncià el càrrec) i fins i tot, per part d’Álvarez del Bayo, li va ser oferit el títol de visitador d’ambaixades per a poder sortir a l’estranger, però el refusà.

No per això va deixar la seua tasca periodística, que compta amb textos de gran valor: va ser el darrer en entrevistar Federico García Lorca abans de ser assassinat (a Revista de Revistas) i també Antonio Machado. Quan finalment es reuní amb la dona, ja avançat l’any 1938, ella havia aconseguit guanyar unes oposicions a l’Estat Major del Ministeri de l’Aire amb Hidalgo de Cisneros. Tots dos seguiren el govern en el seu desplaçament a Barcelona, on van romandre fins els darrers moments. Es van dirigir, sota el foc dels avions dels rebels, a la frontera, que van passar -quan ja havia estat tancada- per Cervera junt a Largo Caballero y Araquistain.
 

El llarg camí de l’exili els portaria a Tolosa de Llenguadoc, a París i a Bordeus, on van embarcar al vaixell Bretagne, que els portà a les Illes Guadalupe. Allí deixaren el Bretagne per a transboradar al vaixell de cabotatge Saint Dominique, que els portà a Santiago de Cuba. D’allí van passar a l’Havana, on Alard va treballar a El Mundo i Carteles, dels que passaria a ser corresponsal perpetu a l’abandonar l’illa caribenca després de nou mesos d’estada a l’Havana.

D’allí passaren, l’any 1940, a Mèxic, establint-se a la capital federal. A aquesta acollidora ciutat havien fet cap la major part dels refugiats expulsats del país per l’obscurantisme triomfant: els millors metges, físics, químics, filòsofs, militars, etc. que van donar al Colegio de México i a l’Ateneo una força humana que renovaria completament la vida cultural del país. Però, cal dir que tots ells, i sinó la majoria, tenien l’esperança, manifestada a moltes tertúlies de café, d’una prompta tornada a la seua terra, una vegada les potències democràtiques acabaren amb l’amenaça nazi i, de retruc, amb el seu imitador a la Península. I això tardaria molt a arribar, si més no una tornada amb una mínima garantia de llibertat.

Alard i Mercedes, per exemple, tornaren a Madrid l’any 1955, i hi romangueren fins l’any 1957, en què se n’entornaren a Mèxic, car la vida se’ls feia impossible sota l’opresió: ell havia d’escriure amb pseudònim, i malgrat això les autoritats de la dictadura els creaven totes les dificultats possibles. Així no es podia viure.

Mèxic esdevindrà, finalment, la terra nova que els acollirà definitivament: lloc de treball, bressol de les seues filles, Maria de las Mercedes i Maria Teresa, professora la primera i biòloga la segona, senyores respectives de Acuña i de Ambás. Només aquest arrelament familiar faria suportable i, al final, resignada, l’estada.

A Mèxic, va ser director de vàries revistes, editorialista d’Excelsior (el periódic més important del país), autor de nombrosos reportatges a Hoy, Nosotros, Acá, com viatges extraordinaris, sobre els països desenvolupats, car Alard era membre de l’UNRRA (The United Nations Relief and Rehabilitation Administration, l’organització de les Nacions Unides per a ajudar els refugiats). Seguí la tasca d’orador, amb excel·lents conferències a l’Ateneo Juan-Luís Vives de l’Havana i al de Mèxic.

Va entrevistar personalitats de visita a Mèxic com el filòsof Fromm (deixeble de Freud), el científic Severo Ochoa, el filòsof Gauss, els literats Alberti o Altolaguirre, etc. També publicà llibres de gran interés: Visión actual de Belize, sobre la colònia d’Hondures britànica; El torbellino del Medio Oriente (car Alard va ser dels primers periodistes en visitar el nou estat d’Israel, i en escriure les seues visions sobre el tema de l’Orient Mitjà), Un mundo alucinante, La ruta de Humboldt (sobre el Pacífic), etc.
 

La dona, Mercedes, va treballar a la revista cubana Ellas, i a les mexicanes Revista de Revistas, La mujer de Hoy i Kena, de la que creà i dirigí la secció gastronòmica. Ara [1989] col·labora a Excelsior (“El jueves de Excelsior”), i a El Nacional. També va escriure un interessantíssim article sobre la diàspora espanyola, “Huyendo bajo el fuego de los aviones”.

La tornada al país sense marginacions només va ser possible a la mort del dictador. El matrimoni, acompanyat per les filles, faria dos viatges que serien temporals, un l’any 1978 i el segon, més important per a Benassal, l’any 1980, car en aquest es va aconseguir que un manuscrit autògraf de mossèn Salvador Roig, tret de l’arxiu de la vila en circumstàncies gens clares, passés de mans particulars a la seua antiga localització, l’Arxiu Municipal de Benassal, en presència de Mercedes i de la germana d’Alard, Pilar Prats.

Aquest seria el darrer viatge, el contacte final amb la terra, car ja no hi podria tornar: l’afecció al tabac -era un fumador empedreït- li provocà un enfisema pulmonar, que li afectà el cor i li causà problemes al reg de sang del cervell. Un marcapàs no aconseguí detenir l’avanç del mal: després de quatre anys de sofriment, el 25 de març del 1984 s’extingia, a la Ciutat de Mèxic, la flama que havia nodrit una vida tan activa. El Govern mexicà s’uní al condol de la família, així com els principals periòdics, que dedicaren nombrosos articles al desaparegut. A Castelló la premsa també donà la notícia, si bé sense massa emoció i perquè ho va fer saber una filla del seu germà Abili.

A Mèxic quedava tancada la plena i fructífera vida del pensador bohemi, del que mai no arribà a resignar-se a vivir lluny de la terra i que es va veure forçat a admetre el que no tenia remei per ell degut a l’arrelament de la família. Mentre va tenir forces i capacitat per a tornar ho desitjà com el fet més esperat de la vida, però el temps no va passar en và.

Malgrat això, el que queda clar és quina consideració ens ha de meréixer tot allò, siga on siga i en el temps que siga, siga un règim o una persona concreta, que força a persones així a viure i a morir lluny de la terra: al que signa, ni la més mínima. Sempre la gent mediocre i vulgar s’ha voltat d’algú pitjor que ella i n’ha fet fora els millors. Aquest n’és un clar exemple.

Publicat a la sèrie “BENASSALENSIA. EPISODIS DE LA HISTÒRIA DE BENASSAL” de la revista local Les Tres Forques 30, 1989, 12-15.

I, amb investigacions posteriors, al web Aspectes de Benassal (amb data 16 de desembre de 2000), ara http://www.geocities.ws/benassal/alardo.htm