Pere-Enric Barreda

Coses del Maestrat, de Barcelona, de Roma,... de tot

6 de novembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

El final dels Matiners del Maestrat a la Segarra de Vilar de Canes (1849)

Commemorem les 2.000 visites des del 18 d’octubre amb un episodi poc conegut de les guerres carlines al Maestrat, i que, com d’altres que aniré posant al bloc, demostren la rellevància de Benassal en aquells fets. Al breu escrit publicat al Programa de Festes de 2004, a petició de Santi i Anna, afegim una crònica oficial contemporània, errada en el mes, i redactada des del punt de vista dels vencedors (com tota la resta de documentació escrita conservada). Només la memòria oral, conservada pels descendents habitants al mas, ha permés recuperar i interpretar correctament l’esdeveniment. El gravat no toca, perquè és d’en Josep Miralles, el “Serrador”, i el canviaré quan en tinga una de més escaient al tema.

Els darrers anys s’ha produït una recuperació cada vegada més gran de les nostres institucions, costums, llengua i història. En este últim aspecte els problemes solen ser grans, perquè s’han perdut molts arxius i documents a causa de guerres i revolucions: moltes vegades, dels successos que han passat en l’esdevenir històric d’un poble no en queda cap record al mateix lloc. Per això cal treballar no sols els arxius locals, sinó també els dels pobles veïns, que sempre es complementen i aporten noves informacions.
 
En el cas de Vilar de Canes he documentat als arxius i memòria de Benassal un fet històric rellevant: el final dels Matiners del Maestrat i l’incendi de la Segarra ocorregut el mes de juny de 1849.
Per una banda, tenim el següent paràgraf extret del “Libro Verde de Benasal” de mossèn Salvador Roig: “A mediados de 1848 apareció en Cataluña una facción carlista, regresada de Francia a la sombra de la república francesa e italiana, llamada dels Matiners, porque amanecía por sorpresa de mañana en los pueblos, aun distantes o lejanos, después de haber caminado toda la noche.
Esta facción, atravesando el Ebro, vino a este Maestrado, por cuyo motivo se cerraron otra vez los pueblos como en 1844, y se publicaron batidas, que no tuvieron efecto en razón de haberse acogido a indulto dicha facción de Matiners. La facción dels Matiners duró poco, como también la partida republicana que se levantó en la Plana de Castellón, presentándose todos a indulto. Entre los últimos Matiners, estaba Ramon Fabregat de esta, alias Buena, que jamás había querido indultarse, pereciendo con otros seis después en la Segarra de Vilardecanes a manos de la tropa liberal del general Alberto Rodríguez, que les cercó allí y puso fuego al edificio, llevando los cadàveres a Benasal.”
I per altra es conserven a l’església de Benassal tres partides de soterrament datades el 10 de juny de 1849, que corresponen a tres carlins “muertos por las tropas en la Segarra Alta de Vilar de Canes”: la de Ramon Fabregat Dalmau, “Buena”, natural de Vilafranca i casat amb Rosa Sales de Catí; la de Marc Messeguer Granyana de Canet, casat amb Dolors Bel; i la de Ramon Moya Querol, “Palauet” de Morella, casat amb Agustina Querol.
A més, la memòria popular també diu que a “Buena” el van denunciar als sipaios o pesseteros (que cobraven una pèla al dia), que eren civils al servei de l’exèrcit, al mas de l’Arranque, on dit general tenia una amant (veure la pàg. 201 de la “Toponímia de Benassal” de Pere Enric Barreda i Joan Peraire, editada el 1999 per la Cooperativa Agrícola de Benassal).
Per tant, podem concloure que a començament de juny de 1849 algú de l’Arranque va avisar els pesseteros que el coronel Ramon Fabregat “Buena”, i els seus, farien nit a la Segarra.
Informat el general Alberto Rodríguez, es desplaçà i els envoltà. No sabem si els va fer una proposta de rendició, que pel que es veu seria rebutjada pels carlins, o si per evitar que fugiren va donar foc directament a l’edifici.
Segons Mossèn Salvador en van morir cremats set, dels quals els tres principals foren portats a soterrar a Benassal, tot i que eren naturals de Vilafranca, de Canet lo Roig i de Morella. Abans del soterrament segurament els van exposar en públic al Pati, per a escarmentar els carlins, com havien fet cinc anys abans amb els cossos del brigadier Josep Miralles “el Serrador”, i del coronel Vicent Barreda “Cova”.
***
La “Gaceta” de l’Aula Bermúdez de Castro, amb seu a Castelló de la Plana, publica una acció de la Guàrdia Civil datada un mes després en aquests termes: “El 12 de julio de 1849, hallándose en Albocácer (Castellón) el Comandante José Navarrete, Jefe del Cantón Militar de Sant Mateu, con 14 hombres de la segunda sección de la Guardia Civil, a quien habían confiado la persecución de criminales del Maeztrazgo, supo que 7 ladrones se encontraban en el Término de Villar de Canes. Descubierto por los bandidos, se adelantó a la carrera. Los ladrones trataron de evadirse, pero tenían cortada la retirada por 4 guardias civiles al mando del Sargento Ramón Ramos, por lo que se refugiaron en una casa. En la cocina se empeñaron en la lucha, matando el Sargento Ramón al bandolero Borras, luchando después con Buena y dando muerte el guardia Francisco al bandolero Boira. El Comandante Navarrete tuvo contusiones junto con dos guardias, y los cinco restantes salieron heridos”. 
***
En el web del mas, ara casa rural, es barreja i interpola tot, però té molt d’interés per l’addició d’interessants fonts conservades per tradició oral (n’ hem corregit l’ortografia i puntuació):
“Sería a principios del mes de Junio de 1849 cuando siete miembros de la partida carlista liderada por el Coronel D. Ramon Fabregat Dalmau, conjuntamente con otras personas que al parecer se hacían pasar por compañeros, fueron a comer a la taberna de La Segarra. (Parece ser que los miembros de la partida de Ramon Fabregat, iban a comer muchos días a la Segarra, circunstancia que hacía fácil su localización y captura). 
Los miembros de la partida de Ramon Fabregat estaban comiendo sobre una mesa de piedra (aun existente), a excepción de un miembro de la partida que, al parecer, por un grano muy molesto no se podía sentar, o tal vez no estaba tranquilo y vigilaba por iniciativa propia o por orden de jefe de la partida.
En un momento dado, éste salió de la taberna a la calle, dando aviso a sus amigos de la presencia del enemigo, diciendo como últimas palabras: “Sálvese quien pueda”, escapando rápidamente del lugar. Los otros seis se quedaron en la cocina, donde los delatores, preparados como iban con pistolas, mataron rápidamente a tres. De los tres que quedaban, uno se salvó, situándose detrás de Josefa Pastor (ama de la taberna, la cual tenía un hijo pequeño en brazos).
Los otros dos subieron rápidamente a las estancias superiores de la mencionada taberna, cosa que también pudo realizar el resguardado detrás de Josefa. Posteriormente Josefa, su familia y los que posiblemente habían delatado la presencia de la partida, salieron a la calle. 
El General D. Alberto Rodriguez, les mandó rendirse, pero los tres carlistas hicieron caso omiso a la orden, probablemente pensando que no obtendrían clemencia alguna. Rápidamente, el General D. Alberto Rodriguez ordenaría incendiar la taberna, y con ella sus estancias superiores. Para ello se utilizaría paja, a la cual se daría fuego, provocando una gran humareda y llamas. 
Seguramente el miedo, la asfixia por el humo y las promesas de clemencia si se rendían hicieran salir a los tres carlistas, los cuales salieron de la casa antes de que el fuego aumentara, matándolos en el acto las tropas del General D. Alberto Rodríguez. 
Al día siguiente de los hechos mencionado, a las 11 de la noche, tocaron a la puerta de la Segarra. Josefa abrió la puerta y reconoció la voz del visitante, era el de la partida que dio aviso a sus compañeros de la presencia del enemigo y después pudo huir. 
Josefa informó al mismo de la batalla y muerte de sus seis compañeros. Él, muy afectado, pidió dos copas de aguardiente, bebiéndoselas. Se fue probablemente afectado por la muerte de sus compañeros. A la mañana siguiente, lo encontraron colgado en una higuera del mas d’En Rieres (les Coves de Vinromà), reconociéndose a este como nacido en la Iglesuela del Cid.
En la Segarra actualmente aun son visibles la marca del fuego en algunas vigas, pero por lo que se observa no se quemó totalmente, ni tan siquiera afectó a la estructura. La salida rápida de los tres “Matiners” salvo a la masía de ser quemada totalmente.”
Informació corroborada per Paquita Tena en conversa telefònica avui, 6 de novembre de 2013.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!