Pere-Enric Barreda

Coses del Maestrat, de Barcelona, de Roma,... de tot

23 de novembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Dones trecentistes benassalenques, magnòlies d’acer

Per a l’homenatge a la Teresa Vinyoles, catedràtica del Departament d’Història Medieval – Paleografia i Diplomàtica, que es jubila. De tot cor!

Es fa avui dissabte 23 de novembre, a les 11 del matí, a la Sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya, i el dinar al restaurant l’Antic Forn (cantonada Pintor Fortuny amb Doctor Dou).

Avui retem homenatge a una persona inoblidable que ha deixat una empremta impossible d’esborrar en el Departament i en molts de nosaltres. Sempre la recordaré, tutora eficient, orientant-me, professor novell, en les interioritats de l’assignatura de doctorat sobre documents medievals. I, no podent ésser-hi en persona per motius ben justificats, li faré una ressenya d’aquelles dones trecentistes que més van destacar entre les muntanyes de Benassal, a l’Alt Maestrat. Ja en coneixia algunes del segle XIV arran de la publicació el 2007 de la meua “Crònica documentada”.

I no les coneixia només per fets positius, sinó també pel plet de 1347-48 per l’intent de violació de les joves Assenó i Pasquala Forés (doc. 714). A banda d’aquest fet excepcional, prou notable com per a enregistrar-se al Judiciari o llibre judicial de la cort del justícia de Culla (AMC, 45-2), era un segle com molts altres, en què les dones, per no tenir, encara no tenien ni nom propi, perquè o se les coneixia -com a l’antiga Roma- amb la feminització del cognom del pare o del marit (na Calbeta, na Saereta, na Simoneta). Per això sempre els hi retorno el seu nom complet, i si es saben hi poso entre parèntesi el cognom propi, el del pare, i entre cometes el del marit. Per cert, que és aquest un procediment lingüístic que per transferència ha donat origen a infinits topònims, sovint ara amb l’article “la” en lloc del personal (na Boneta > la Boneta; na Mireta > la Mireta), o alterats pels segles d’ús (na Saereta > la Segreta; les Guitartes > les Guitarres; na Clergue > na Clèria > na Clara).

Entre aquestes dones, n’hi havia una benefactora altruïsta com n’Elvira (Calbó), “na Monreala”, que amb el seu marit van fundar l’11 de juny de 1361 el primer hospital local “per a malats i vianants”, dotant-lo amb cases seues al Raval, “amb els béns mobles” que tenia, i deixant-ne l’administració al justícia i als dos jurats (doc. 827). També va fundar en testament de 1377 (doc. 1016), després que el marit en fundés un altre, un benifet propi a l’altar i capella edificada per ells a sant Llorenç (amb un artístic retaule de pastera destrossat i cremat la setmana del 8 d’agost de 1936). Amb un codicil de 1388, i publicació el 1390, a la mort d’ell, i codicil d’ella, ja vídua, el 1393. No es sap quan va morir, segurament a Albocàsser a casa del nebot Bernat Galter, abans de 1407.

Del mateix segle, un protocol entre 1334 i 1337 (doc. 208) i un llibre de testaments de 1377 a 1379 (doc. 998), ens aporten nombrosos testaments i codicils de dones, plens de detalls que demostren el seu interès per l’art, el seu caràcter benefactor (almoines per a vestir i donar menjar als pobres, per a casar òrfenes), i el detallisme en les disposicions adoptades. A més, coneixem el testament de 1391 de na Mireta (natural d’Ares), casada en terceres amb Miquel Miralles de Culla, en llatí, conservat al pergamí E-21 de l’arxiu de Culla, i publicat a l’Acta Mediaeualia d’homenatge al prof. Julià.

A més, en seria exemple, per la seua minuciositat, na Guiamona (Salla), “na Gomara”, que entre testaments i codicils n’arriba a fer nou: – el de 1377 (doc. 1012), en vida del marit, on deixa una almoina per als pobres, “una jònega a matar”, la despesa de vi i pa (un cafís de farina que “es paste en pa cuit”), i si moria l’hereva, la meitat dels seus béns per a “una almoina de drap blanc per a pobres del seu llinatge el Divendres sant”; amb codicils del mateix any i de 1379; – el de 1382 (doc. 1072), conjunt amb el marit, amb codicil de 1384, on funden l’almoina de na Gomara, per a repartir cinc cafissos (quasi 800 quilos) de blat als pobres a Setmana Santa; – el de 1384; – el de 1388, ja vídua, on funda el benifet; amb codicil de 1391; – finalment, el de 1397 (doc. 1395), on regula el benifet i el situa a l’altar de la capella de sant Cristòfol i santa Llúcia edificada per ella. Aquest darrer testament ens va fer buscar molt de temps, fins que el mes de juny de 2007, ja amb el llibre en premsa, el vam trobar a l’Arxiu Diocesà de Tortosa. No sabem tampoc quan va morir.

Finalment, la menys documentada és na Simoneta, filla de Pasqual Simó i Maria, casada en segones amb Bernat Ferrer, fundadors de sengles beneficis (el d’ell cap a 1400, el d’ella, ja vídua, el 1419) a l’altar i capella edificada per ells a sant Joan Baptista (doc. 1450).

En resum, quatre dones preocupades per l’art, per la devoció, pel manteniment del culte, per la beneficència, per la meticulositat en fer testament… I només del segle XIV. Quantes més en trobarem, en els segles posteriors?

Referències:

Pere-Enric BARREDA (1995), “Antroponímia femenina benassalenca (1239-1549)”, Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura 71, 199-209.
= (2002-03), “48 pergamins sense catalogar de l’Arxiu Municipal de Culla (Alt Maestrat)”, Acta Mediaeualia 23/24, 509-550, esp. 533-538.
= (2007), “Crònica documentada de Benassal. Segle XIV”, a Benassal. Recull bibliogràfic de textos, vol. IV, Benassal, Ajuntament. ISBN 978-84-606-4403-3.
= (2007a), “Antropònims medievals a la toponímia de la Tinença de Culla, Ares i Catí”, Actes de la I Jornada d’Onomàstica (Sant Mateu 2006), València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, 11-20.
= (2008), “Antropònims medievals de l’Alt Maestrat als comptes de la dècima papal (1325-1456)”, Beceroles 3, 145-159.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!