Pere-Enric Barreda

Coses del Maestrat, de Barcelona, de Roma,... de tot

29 de novembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Cristòfol-Linus Vives (Benassal 1856 – Castelló de la Plana 1919), promotor del desenvolupament comercial, industrial i turístic de la comarca

En publicar-se els dos llibres de Benassal. Recull bibliogràfic de textos amb motiu del 750 aniversari de la Carta de Població, em va portar Josep-Maria Machí un article del diari Mediterráneo relatiu al “fundador” del seu comerç, que encara alguns denominaven “casa Lino”. Era una biografia que el nét li dedicava, amb la fotografia adjunta. A partir d’allí, amb els seus records i la documentació contemporània de l’Arxiu Municipal, vam preparar esta altra, publicada primer el 1997 al web Aspectes de Benassal i després el 1999 al tercer volum de Benassal. – El nét de Lino, que vivia a Castelló, ja gran, encara va pujar aposta un dia d’agost, no fa molts anys, a participar a un dels recorreguts informatius per Benassal.

Biografia.- Va nàixer a Benassal en 1856, tercer fill del traginer i comerciant Cristòfol Vives i de Vicenta Miralles. Format a l’escola local que llavors regentava Francesc de Paula Miralles, va passar després a ajudar a l’empresa familiar, que va portar personalment en morir prematurament el seu pare. El 1875, al final de la tercera guerra carlina, es va exiliar a França, on va adquirir molts coneixements que posaria en pràctica al seu retorn a Benassal. Allí va contreure matrimoni en 1879 amb Roser Fabregat Miralles, i van tenir onze fills, dels quals sis van morir nens. Va viure a Benassal fins que l’any 1909 es va traslladar a viure a Castelló de la Plana amb la seva dona i el seu fill menor. A la capital de la Plana, on tenia nombroses amistats, va morir el 1919.
Amistats.- A Benassal va tenir gran amistat amb el nucli més inquiet i més ansiós del progrés : Perfecte Barreda, Damàs Sales, Antoni Casanova, els germans Joan-Baptista i Amadeu Vives, Ramon Barreda, Josep-Maria Saragossà, Ernest Monfort, Alfred Miralles, Enric Roig, Eduard Rodríguez, Guillem Vives i el que, sent el més jove de tots, resultaria, amb diferència, el més avantatjat del grup: el metge Josep-Enric Monferrer Forés. Aquest grup és el del Benassal modernista, de les dècades d’or de 1890 a 1930, el que va aconseguir l’impuls de la Font d’ en Segures, una industrialització incipient però precària, una vida cultural que contrastava amb l’apatia de la comarca, i també la fundació de la companyia la Hispano de Fuente En-Segures, el principal exponent fins ara de l’activitat empresarial del Maestrat.
També va mantenir una estreta amistat amb el metge de Culla, i diputat, Lluís-Alvar Agut, que li va tributar després de la seva mort un sentit reconeixement. Igualment, amb Enric Gimeno i Constantí Penya, que van obtenir amb ell el títol de secretari de jutjat municipal, de Josep-Maria Arnau, intendent mercantil que li va ajudar molt en les seues gestions a Madrid, d’Antoni Alloza, Francesc Segarra i Josep Fabra, apoderats de l’ajuntament de Benassal a Castelló de la Plana. A més de tot això, el seu prestigi va fer que gran nombre de persones el buscaren com a testimoni quan atorgaven algun document davant notari, de manera que el seu nom es repeteix amb força freqüència en els testimonis notarials.
 
Comerciant i transportista.- Al seu retorn de França, es disposa a reprendre la vida normal per a un jove de la seva època: es casa i pren les regnes del negoci familiar, sense limitar-se a la tradicional fabricació de sabó i venda d’aiguardent. Aviat la botiga del Pati de l’Església coneix una activitat nova, que el dinàmic Linus li imprimeix amb la seva experiència adquirida en els seus pocs però intensos anys de vida. En poc temps, “casa Lino” es convertia en el principal centre de proveïments de la comarca, on arribava gent de Fortanet, Cantavella, Mosquerola, Vilafranca, Ares, Culla, Vistabella… atrets per la merescuda fama d'”entès, econòmic i honrat” del comerç de Benassal. Allà hi havia “de tot”: queviures i vins, farines, ultramarins, articles de merceria, quincalla, de cuir, de ferreteria,… A més, des de la seva condició de botiguer, Linus va presidir sempre el gremi local de comerciants, que actuava conjuntament en assumptes com els proveïments, les taxes municipals, els odiats consums, etc.
Alhora, Linus va recórrer, com els antics traginers, gran part del país -sobretot Barcelona, València, Saragossa i la Manxa- per adquirir mercaderies en les millors condicions possibles, viatges que en part feia a cavall a causa de la inexistència de mitjans moderns. Llavors va ser quan la tradició familiar de l’arrieria renaix en forma de transport per mitjà de carros. Feia uns vint anys que havia arribat a Benassal el primer carro de transport (en 1858, segons mossèn Salvador Roig), i Linus aviat va posar en marxa el seu propi, destinat a omplir de gènere les seues aposts.
Alcalà de Xivert, que va tenir estació de ferrocarril i estafeta de correus enllaçada a Castelló i València des de 1865 (a Tortosa i Tarragona arriba dos anys després), s’havia convertit en el punt de destí natural dels carros dels comerciants locals, tant per a portar productes com per a recollir-ne d’altres i distribuir-los. Aviat el de Linus es va convertir en l’ordinari -és a dir, amb servei regular- de Benassal, tant amb Alcalà com amb Castelló de la Plana (on parava a l’Hostal de Sant Joan, on ara hi ha el BBVA a l’avinguda del Rei en Jaume).
Promotor de les comunicacions.- 1. Les deficiències de les comunicacions existents, especialment la precarietat del camí de les Voltes (que unia Benassal amb la Rambla Carbonera pel mas d’en Serrans, la Cadolla i a els Racons) va fer prendre a Linus una arriscada decisió: convèncer els seus conveïns de la necessitat de reparar l’esmentat camí. La seua iniciativa va ser atesa, de manera que, amb la seua ajuda i el concurs dels benasalenscs mitjançant “jornal de vila”, es va substituir cap a 1888 l’antic i deteriorat accés per la carretera vella, camí de les Voltes o del Mas d’en Serrans (fet el 1740 pel marquès de la Mina) per un magnífic camí carreter. Aquesta obra encara es conserva, i causa gran impressió enmig d’un paisatge natural agrest i tortuós. Té fortes parets de gairebé un metre de gruix i una amplada de circulació mai inferior als quatre metres. A més es va aixecar un nou pont, fet per l’artífex pedrapiquer “Cap de Bou”, en corba per a permetre la millor maniobra dels carros.
2. Anys després, en 1903, va voler Linus, sent alcalde, que una via semblant unís Benassal i Vilafranca, ja que la carretera d’Alcalà a l’Anglesola només arribava llavors al coll d’Ares. Va proposar a la Diputació la seua construcció, aportant la vila els diners per pagar l’expropiació de terres, la conducció de pedra sense picar i el manteniment dins del propi terme. La Diputació, per seguir els tràmits, va demanar el consentiment de l’ajuntament de Vilafranca, que, davant la sorpresa de Linus, va respondre «negant-se a prestar auxili algun dins el seu terme municipal per a la construcció del camí veïnal anteriorment indicat». Aquesta negativa va deixar tot el protagonisme al camí de les Voltes, per on van circular cotxes de cavalls, carros, automòbils des de 1906, i un òmnibus des de 1913, fins que es va inaugurar el 1915 la carretera actual fins a l’ Hostalet.
Pioner de les societats mercantils i comercials.- El 1896, juntament amb els seus germans Bernat i Lluís, i amb Antoni Machí Roig, constitueix a Benassal una «societat mercantil regular col·lectiva», la primera del seu gènere legalitzada a Benassal, i de les primeres del Maestrat. La seu va ser la botiga del Pati de l’Església, que es convertia així en col·lectiva. No obstant això, la documentació ha arribat incompleta i es desconeixen els seus objectius concrets i els seus estatuts. Tampoc es pot verificar la inscripció en el Registre Mercantil de Castelló de la Plana per haver estat destruït en l’última guerra.
Pioner de la industrialització i mecanització.- El principal producte agrícola de la comarca, i base de la seva manutenció, seguia sent el blat. Es molia encara en molins hidràulics, que aprofitaven les minvades corrents del Riu de Montlleó (al Molí de Colau, de la Cova, del Pas, de la Vinya -aquests dos al terme de Vistabella- o Molí Nou), al barranc del Poble (Molí d’en Rillo, Molinets), al Riu del Bosc (Molí Pitarch -terme de Vilafranca-, Molí del Riu del Bosc), o també als molins d’Ares o als del Molinell, terme de Culla. Linus va voler modernitzar aquesta precària indústria alimentària, depenent de l’aigua fluvial o de pluja acumulada a les basses, i crear-ne d’altres:
   1. En 1882, al costat d’Antoni Machí, adquireix drets i una màquina de vapor a l’enginyer Donnay per a establir un molí mecànic, que unia a l’impuls de l’aigua el reforç d’un motor de vapor, a la Canaleta.
   2. El mateix, a gran escala, a la Iglesuela, al Riu de les Truites, el Molino Medio o Cerrudo, una mica més amunt de la Pobleta de Sant Miquel. Encara alguns li dien “molino de Lino”. A més, com la riquesa de les pinedes de la comarca no estava ben explotada, o ho era amb mitjans molt endarrerits, molt aviat Linus es va dedicar a comprar pins i va ampliar el seu molí amb un altre gran motor i una serradora, empresa que estava a càrrec de el seu cosí Eliseu Vives Miralles. Aquesta activitat és un precedent de la indústria elèctrica de la zona.
   3. A més, Linus mantenia una estreta amistat amb Carl Wertheim, industrial de màquines de cusir i brodar i d’agulles, que tanta activitat va desenvolupar al Castelló dels anys 1900 i va ser el pioner de la mecanització de la indústria tèxtil de la comarca.
   4. A un altre amic seu, un enginyer belga, li va exposar una de les seves idees per al progrés de Benassal: exportar l’aigua de la font amb vehicles de tracció mecànica. L’enginyer va fer els tràmits i aviat arribaven a l’estació de Castelló, per tren, dos camions amb màquina de vapor. Però aquestes màquines tenien poca força, pensades com estaven per al transport en llocs plans, i no van poder superar les costes de la Pobla. Haurien de passar uns anys perquè el seu nebot Gilbert Machí Fabregat creés el servei de transports amb camions automòbils (els 30-40 cavalls) de més potència, als quals s’uniria un vehicle Escat de Francesc Roig.
Alcalde de Benassal (1902-1903).- En les eleccions de 1901 va ser elegit regidor -el més votat- i la resta de regidors el van nomenar alcalde, per unanimitat, l’1 de gener de 1902, exercint fins al 31 de desembre de 1903. Es conserven les actes del seu govern. Com a alcalde va tenir una actuació extraordinària, al costat del prestigiós secretari Bru Alcàcer, que evidencia la seva intel·ligència i excepcionals aptituds. El més important va ser la seua defensa de la Font d’en Segures (que veurem a continuació), a més de proposar la realització d’aquest camí carreter entre Benassal i Vilafranca.
També va catalogar el personal empleat i depenent del municipi, i a les seues gestions es deu que, després d’uns anys sense notari titular, en què els veïns havien de desplaçar-se a les immediacions, fos el notari d’Albocàsser el que acudís periòdicament a Benassal. També va aconseguir que el jove llicenciat en medicina Josep-Enric Monferrer obtingués la titularitat local, sent el primer metge benassalenc que l’obtenia des de feia dos segles, després de reemplaçar un madrileny, Pedro Ulizarna (1853-1906), que no gaudia en absolut de la confiança del veïnat tot i portar més de vint anys com a titular.
Va recuperar molts drets de la vila oblidats o abandonats des de feia temps. Entre ells destaquen els comptes dels recaptadors, i en especial la relació de contribuents (en blat o en espècie) de les sorts que la vila havia concedit als veïns. També va fer examinar i restaurar tots els assagadors, comuns i drets d’ herba de la vila (en part ocupats per particulars), especialment els 300 jornals de pinar de l’Ombria de la Fos, procedents de la Setena de Culla.
En policia urbana va fer adreçar el carrer de València a l’eixida -llavors- de la vila, originant així el llenç sud de l’actual plaça de Balasc d’Alagó, que es va omplir des de 1904 de belles edificacions modernistes; va urbanitzar el carrer del Joc al costat del Forn de Dalt; va gestionar amb en Ramon Vallterra el cobriment del barranc del Vall, i va estendre la construcció de nínxols, abans molt limitada, al fossar de Loreto. En l’apartat benèfic, va crear una ajuda per a la lactància dels nadons quan la mare no els podia alletar. Va aconseguir més dues donacions per revitalitzar l’Hospital, a càrrec de mossèn Gordià Ribera i del dinàmic enginyer Carl Wertheim.
En l’aspecte cultural va tenir l’encomiable decisió de premiar amb el nomenament de fill adoptiu el 24 de maig de 1902, com es mereixia, la impagable tasca del prevere gandià mossèn Gordià Ribera, tant pels molts anys d’estiueig prenent l’aigua a la Font d’en Segures -motiu adduït oficialment -com per les seues minucioses investigacions en l’arxiu municipal encara intacte i els treballs, d’un seriós rigor científic, que va publicar. El prevere, agraït, va correspondre al nomenament disposant la cessió, a la seua mort, de tots els seus béns mobles a dit Hospital. Els benasalencs, doblement agraïts, van dedicar al seu nom a perpetuïtat al carrer Pla, on era la casa en què tants estius havia passat.
Defensor de la propietat de l’aigua de la Font d’en Segures.- Linus, com a alcalde, delegat pels altres regidors, va portar personalment, sense reparar en despeses -algunes pagades de la seua bolxaca-, l’expedient per oposar-se als intents de privatització de l’aigua de la Font d’en Segures. Dos eren els contrincants: Presentació Porcar (amb l’excusa de declarar d’utilitat pública l’aigua que usava al seu establiment, com ja s’ha estudiat) i Cassià Cubell (amb l’excusa d’inscriure una mina el perímetre de la qual comprenia el brollador). Després d’un any de treball, viatges -un a Madrid, cosa insòlita fins aleshores- i tràmits burocràtics, va aconseguir la paralització de les dues sol·licituds. Després, un cop reconeguda a favor de la vila de Benassal la propietat de l’aigua, va iniciar els tràmits de l’expedient de declaració d’utilitat pública a favor de la vila, que seguiria l’ajuntament següent, especialment l’alcalde Joan Monferrer i el síndic Vicent Barreda (el meu besavi).
Protector del turisme.- Malgrat aquesta intensa activitat, no per això va deixar d’afavorir el concurs estiuenc de aigüistes, que augmentava any rere any. Sent alcalde, tot i el contenciós que mantenia amb ells, la seva excepcional visió de futur no li va fer deixar de prestar el màxim suport a Presentació Porcar al seu emprenedor nebot, Eduard Rodríguez. D’aquesta manera els va ser possible l’adquisició de solars i les obres que van permetre l’estiu de 1905 l’obertura de l’Hotel Fuente En-Segures, autèntic revulsiu de l’activitat del balneari. Precisament aquest mateix any havia creat Perfecte Barreda la línia de cotxes de cavalls entre Benassal i Alcalà, perquè la companyia que feia el recorregut des de l’estació del ferrocarril fins a Vilafranca es va negar a donar servei a Benassal. Amb això la Font d’ en Segures començava a caminar cap el primer lloc entre els balnearis valencians.
Pioner de la indústria elèctrica.- Després del precedent del seu molí i serradora, va voler també participar en el naixent procés de l’electrificació. En aquest cas va ser un enginyer austríac de la casa Siemens qui, després d’un examen de les característiques del terreny, la facilitat de comunicacions i la disponibilitat de matèries primeres, va idear la construcció d’una central a Torreblanca que podria donar servei a la comarca del Pla de l’Arc. Linus el va secundar -malgrat algunes opinons negatives de persones experimentades- i en va fer una forta inversió. No obstant això, les intrigues i abús de confiança de l’enginyer van portar al fracàs l’empresa, quan la central era ja gairebé a punt de funcionar.
No en va el metge de Culla, Lluís-Àlvar Agut, va posar Linus Vives al capdavant de tot el progrés de Benassal: la seua experiència internacional, el seu esperit emprenedor, i el seu interès per les novetats, unit a l’esforç de tota una generació preocupada de veritat pel futur de la seua vila natal, van salvar aquell retardat i superpoblat municipi, arruïnat pel desastre de la manufactura tèxtil i del transport en rècues de matxos, i abocat a l’emigració massiva cap a les àrees industrials.
Els seus esforços la van portar a convertir-se per unes dècades, fins que la guerra civil es va emportar aquell miracle, en la més avançada de la comarca: un centre comercial rellevant, un balneari turístic de primer ordre, una indústria notable (tèxtil, construcció, cuir, colors, aigua, farina), i un nucli cultural sensacional: música, poesia, assaig, teatre, pedagogia, filosofia, periodisme, … Els noms d’Absalom Celades, mossèn Joaquim Garcia Girona, Carles Salvador, mossèn Eloi Ferrer Cadroy, Alard Prats i Perfecto Artola en són la prova.
Web Aspectes de Benassal, amb data 3 d’octubre de 1997: http://www.geocities.ws/benassal/linus.htm
Publicat a Benassal 3, 1999, 308-316. Totes dues en castellà.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!