Pere-Enric Barreda

Coses del Maestrat, de Barcelona, de Roma,... de tot

27 de novembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Àngela Buj (2009), “Notes lexicogràfiques sobre el “Petit vocabulari de Benassal” de Carles Salvador…”

Recuperem la presentació o pròleg d’aquest interessant estudi aparegut l’any 2009 com a número 2 de les Publicacions de la Fundació Carles Salvador, que són vinculades a les de l’Institut d’Estudis Catalans. – L’edició que segueix l’autora és la que aparegué el 1943 a Buenos Aires dins de la Miscel·lània Fabra, amb el subtítol “Recull de treballs de lingüística catalana i romànica dedicats a Pompeu Fabra”. Amb les dades que s’estudien s’arriba a un coneixement més detallat dels aspectes lingüístics (dialectològics, semàntics, fraseològics…), i etnogràfics que inclou el Petit vocabulari de Benassal (PVB). També s’ha fet servir la correspondènica entre Joan Coromines i Carles Salvador a propòsit de l’obra. I també s’han resseguit les entrades del PVB en la lexicografia normativa (DGLC, DIEC1, DIEC2).
 

Després de l’estudi exhaustiu del Vocabulari català de Tortosa, de Francesc Mestre i Noé, que va replegar més de quatre mil cèdules de la zona de Tortosa per al Diccionari Català-Valencià-Balear de mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll, Àngela Buj aplica la mateixa metodologia i fa un exhaustiu estudi del recull de 398 mots de Benassal que va fer Carles Salvador com a complement del Vocabulari del Maestrat de mossèn Garcia Girona, interromput a la lletra G. I ho fa tant a partir de l’original publicat el 1943 com de la reedició de 2005 a càrrec del signant, fet que cal agrair-li.

Al treball trobem unes parts d’anàlisi ben importants, com el fet de comparar el recull amb les obres lexicogràfiques normatives més rellevants, la descripió lingüística del parlar de Benassal de la primera meitat del segle XX que es pot deduir dels trets estudiats i reflectits per Salvador a cada entrada o exemple, així com el buidatge de l’exemplificació i dels rastres d’etnografia, i, en resum, amb l’aportació d’informacions rellevants que -cal remarcar-ho- són objecte d’estudi i anàlisi per primera vegada. Es tracta, en concret, de la relació de lemes recollits per Salvador que s’inclouen en el Diccionari General de la Llengua Catalana de Fabra, i en les dues edicions del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, o d’altres informacions de caire diacrònic com l’ús de l’adverbi allavons enfront de l’actual entonces, o de trets propis de la microlingüística que es retroben una setantena de quilòmetres més al nord, i no sols vocabulari bàsic, sinó fets que poden semblar específics d’una zona i, en canvi, es localitzen a altres zones del domini, fet que reforça la unitat de la llengua: la interjecció Jèsus! aplicada com a resposta quan algú esternuda (que l’autora localitza també en poblacions del Montsià), o bé l’anàlisi de trets consonàntics fossilitzats en topònims com el cas de la consonantització de la semiconsonant velar tancada /w/ intervocàlica en bilabial aproximant sonora [B], en el topònim diminutiu el Rivet.

En un àmbit més general, cal precisar que el recull és el més modest de la ingent tasca lexicogràfica de Salvador: va col·laborar des de 1917 en les tasques de mossèn Alcover i de mossèn Griera; cap al 1928 preparava un Vocabulari Castellà-Valencià que s’ha conservat manuscrit i inacabat (en prepara l’edició Emili Casanova, de la UV i l’AVL); i a finals d’estiu de 1932 va adaptar a la realitat valenciana el Vocabulari ortogràfic de Pompeu Fabra, publicat el 1931 en tercera edició, per a redactar el seu Vocabulari ortogràfic valencià, amb uns 3.500 lemes, que es va publicar l’any següent precedit del text de les Normes de Castelló, signades el 21 de desembre de 1932 pels principals escriptors i entitats culturals valencianes, que seguien l’ortografia propugnada per Pompeu Fabra amb concessions a les particularitats valencianes. Amb aquest vocabulari Salvador assoleix el protagonisme principal en la divulgació i posada en pràctica de dites normes. De fet, cal dir que l’aparició el març de 1932 del setmanari El Camí li havia marcat el camí a seguir, car des del primer moment va usar una ortografia molt apropada a la que s’aprovaria a Castelló. Un altre fet cabdal va ser la seua participació a l’Escola d’Estiu de l’Escola Normal de Barcelona. La setmana del 23 d’agost, davant de centenars de mestres, va presentar una ponència junt amb altres cinc mestres a la “Conversa pedagògica sobre els problemes de l’ensenyament” en sessió presidida per Pompeu Fabra. Aquesta trobada va ser determinant per a ell, i de tornada a Benassal va redactar en sis setmanes l’esmentat vocabulari, acabat el 13 d’octubre (com ha documentat el professor Simbor a una carta dirigida a Adolf Pizcueta).

            I no s’aturava aquí, sinó que immediatament es posava a una altra tasca bàsica: redactar lliçons pràctiques de gramàtica. La seua idea era preparar temes breus i fàcils d’entendre, amb molts exemples i amb exercicis pràctics que es publicarien cada setmana a El Camí i els alumnes resoldrien pel seu compte i enviarien per correu a les oficines del setmanari perquè els les corregiren. Aquí es basava Salvador en els Exercicis de gramàtica catalana (editats des de 1927 en quatre parts: Ortografia, Morfologia, Sintaxi, Prosòdia) de Jeroni Marvà, pseudònim d’Artur Martorell i Emili Vallès. El resultat va ser el “Curs d’Ortografia” amb 26 lliçons, que es van publicar a partir del 4 de març de 1933. El seu èxit va motivar que es reeditaren conjuntament en forma de llibre (Ortografia valenciana, de 1934 i 1937). I es van continuar a partir del 10 de març de 1934 amb el “Curset de Morfologia per correspondència”, amb 23 lliçons, que es van editar conjuntament en forma de llibre el 1935 (Morfologia Valenciana). El 1937 Salvador anunciava la propera edició dels volums de sintaxi i fonètica, que el final de la guerra va retardar molts anys. Una dècada més tard aquestes dues obres, amb unió de la Fonologia, Sintaxi i Prosòdia, van donar lloc a la Gramàtica valenciana amb exercicis pràctics, editada per primera vegada el 1951 com a text docent dels Cursos per Correspondència de “Lo Rat Penat” iniciats el 1949. Aquesta obra de Salvador, publicada continuadament fins a mitjans de la dècada de 1990, és el llibre que més vegades s’ha reeditat en tota la història del llibre valencià, i el manual amb el qual tots hem aprés a escriure el valencià, inclòs el signant, fins a meitat de la dècada dels noranta.

             No vull acabar sense remarcar que aquest estudi s’uneix a la resta d’obres editades els darrers anys per la Fundació Carles Salvador des de la seua entrada en funcionament per tal de conservar i divulgar el llegat de l’autor, amb les edicions de la conferència A l’ombra del Penyagolosa a càrrec de Vicent Pitarch, les reedicions del Cant i Encant de Benassal i del Petit Vocabulari de Benassal pel que signa, igual que l’itinerari informatiu Carles Salvador a Benassal, inclòs al plànol turístic de Benassal a càrrec de Maria Garcia. Donem la nostra enhorabona a l’autora per recordar també el lèxic del Maestrat i els seus investigadors amb l’estudi dedicat al Petit Vocabulari de Benassal de Salvador, que esperem no siga el darrer dedicat a les nostres comarques.

Ressenya a Gazophylacumhttp://lexicografia.blogspot.com/2010/02/notes-lexicografiques-sobre-el-petit.html 

loCEL: http://blocs.tinet.cat/lt/blog/locel/category/253/llibres/2010/02/05/presentaci-del-llibre-d-ngela-buj-alfara-notes-lexicogr-fiques-sobre-el-petit-vocabulari-de-benassal-de-carles-salvador-i-gimeno

Publicacions IEC: http://publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?moduleName=coleccions_bibliografiques&subModuleName=&idCatalogacio=17109

Cazarabet: http://www.cazarabet.com/lalibreria/fichas41/benassal.htm

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!