Article per a la revista Tossal, de l’Associació Cultural Tossal de la Nevera de Catí, núm. 18. Tracta de com vam explicar a classe als alumnes el contingut d’un document de l’any 1700 del mas de na Rabades, propietat de la família Sanjoan. És molt interessant per la introducció i final en llatí, els límits i condicions en valencià, les persones que intervenen i la signatura del notari d’Ares, Tomàs Carles Escuriola, que reproduïm.
Este curs he comentat i traduït amb els alumnes de Documentació medieval un text en llatí escrit a Catí fa més de dos-cents anys. Es tracta d’una establició, que és una forma de lloguer especial, molt abundant en època medieval i moderna, que ara no existeix i s’ha d’explicar detalladament perquè no és fácil de comprendre. En una venda, el propietari venedor i el comprador intercambien una propietat i el seu valor en diners; en un lloguer, només s’intercanvien els diners del lloguer (i la propietat de forma temporal), i en l’establició, majoritària en l’agricultura d’aquells temps, el propietari dóna la propietat sencera però no en rep tot l’import, sinó només diners o espècie cada any com en un lloguer.
Aquest pagament, anomenat pensió, és molt important, perquè si algun any no es paga, el pagador, anomenat senyor útil, perd el pret a la propietat, que recupera l’amo anterior o senyor directe, amb tots els diners rebuts de pensions, que perd l’altre. L’import d’esta pensió va anar baixant en el temps, i d’un 5 per cent del valor total al segle XVII va baixar al 3 per cent a meitat segle XVIII. Això vol dir que, en el primer cas, en 20 anys el senyor útil ja havia pagat la propietat al senyor directe, i tota la resta eren beneficis. En el segon cas el termini eren 33 anys, pràcticament una vida laboral sencera.
Anem a vore el document en detall, conservat per la familia Sanjoan. Està escrit en tinta ferruginosa damunt de paper en quarta. Porta data de 20 d’abril de 1700, i està fet al mateix mas de na Rabades pel notari d’Ares, Tomàs Carles Escuriola. El motiu perquè siga el notari d’Ares i no el de Catí (tots els pobles en tenien un o dos, de notaris) és que el propietari era d’Ares: el mercader Antoni-Joan Garcia, perquè havia comprat el mas el 1671 a Joan Vilanova de Sant Mateu. Els beneficiaris són de Catí: Francesc Prats amb Bàrbara Querol, i el fill Pere Prats. No reben només el mas de na Rabades, a la partida de Valldecirers, vora el terme d’Albocàsser, sinó també quatre heretats annexes i adjuntes.
Els límits del mas són: un mas dels hereus de Francesc Santjoan, dues heretats de Gabriel Segarra (una anomenada dels Santjoans, en terme d’Albocàsser), el mas de Joan i Marc-Antoni Brusca d’Albocàsser, i finalment les Clapisses i barranc d’en Vilalta. La primera heretat adjunta és lo Clot dels Segarres, limitat per l’assegador entre els termes de Catí i Albocàsser, i els comuns de Catí, obligada a pagar 8 barcelles de blat cada any a l’almoina de Domingo Segarra.
La segona, el barranc d’en Cabrera, en terme d’Albocàsser, que limita amb el mas dels Brusques, comuns d’Albocàsser, el mas d’en Bono, amb un assagador en mig, i les Clapisses de Catí. La tercera és l’heretat del Camp, que limita amb el Mas Vell, amb el camí o assagador de la Mare de Déu del Pilar, l’heretat de la Sort, la del Clot dels Segarres, i lo Camp de la Vall, dels hereus de Vicent Segarra. La quarta és l’heretat de la Llacuna, que limita amb dues vies o camins públics, i als costats amb les llacunes del mas de na Rabades i de Maria Segarra. Esta existència de llacunes, com la qua havia vora Sant Pau d’Albocàsser, és característica també d’èpoques antigues, perquè entre finals del XVIII i inicis del XIX es van dessecar per a traure terres agrícoles.
Les obligacions dels Prats a favor de Garcia seran: cada any li han de pagar una pensió de 13 cafissos i 4 barcelles de blat el dia de la Mare de Déu d’agost, que era quan es pagaven els lloguers i establicions. Recordem que la barcella eren uns 12 quilos i mig de blat, i el cafís, de 12 barcelles, uns cent-cinquanta. A més, vuit barcelles a favor de l’almoina de Domingo Segarra, que administraven els jurats de Catí. També pagarien la peita (actual contribució rústica o IBI) i els fornatges (que pagaven els masovers que tenien forn al mas, mentre que els del poble donaven al forner un pa de “puja” de cada tretze que coïen), tant a la vila de Catí com a la d’Albocàsser.
Podran baixar la pensió de 10 cafissos pagant 100 lliures per cada un, però no els altres 3 cafissos i 4 barcelles. No podran canviar de senyor directe, ni li podran pagar amb diners prestats, sinó propis. Si volen vendre el mas, Garcia en tindrà preferència de recompra. Una altra condició curiosa és que, els anys de molta bellota, Garcia podrà posar al carrascal dos bacons per a fer-se grossos, i els guardaran els Prats. Per a cobrar Garcia el blat, els Prats el deixaran tancat en clau al graneret menut i Garcia els tornarà la clau en acabar de traure’l.
Les dues parts accepten les condicions i es formalitza el contracte davant dels testimonis Blai Miquel Puig, corder (artesà que feia cordes) de Catí, i Jaume Falcó, llaurador d’Ares. Al final està el signe notarial d’Escuriola, que reproduïm.
A classe vam traure la conclusió que es tracta d’un bon exemple per a explicar les formes de transmissió de la propietat agrícola, en especial l’establició, no sempre fàcil de comprendre, i també les múltiples condicions i formalitats dels contractes d’explotació de terres.
