Cronista oficial de Benassal des de 1998, d’Ares del Maestrat des de 2003

Hi explico els antecedents i detalls dels nomenaments de cronista oficial que em van fer el Consell de la Vila de Benassal l’1 d’octubre de 1998 i el d’Ares del Maestrat el 29 de setembre de 2003. A més, detallo les persones que abans també haurien pogut merèixer tal nomenament. La fotografia me la va fer l’amic Emili Fonollosa l’agost de 2000 per a una entrevista sobre el tema, publicada al seu web Vinaròs News i al diari El Mundo – Castellón al Dia, de 22 de setembre, p. 16.

Benassal ha comptat des de fa segles en persones interessades en posar per escrit els fets ocorreguts al poble. Des del segle XIII, era tasca professional dels notaris enregistrar i expedir els documents autoritzats per ells, i en els seus protocols aprofitaven de vegades espais en blanc, o les pàgines finals, per tal de consignar fets rellevants de la vida local. Per desgràcia, la col·lecció de protocols que es conservava a la Casa de la Vila va resultar destruïda per una bomba el 25 de maig de 1938, i s’ha perdut per sempre. Només dos llibres en van sobreviure: amprats per mossèn Gordià Ribera per a estudir-los, a la seua mort el maig de 1912 per sort van anar a parar a un antiquari que els va vendre a la Biblioteca de Catalunya. El nom d’en Pere Cabestany, fundador de la Setena de Culla i represaliat pel mestre de Montesa, i dedicatori de la nostra Crònica documentada. Segle XIV (2007: p. 5 i 115), en seria el primer cronista conegut. Altres notaris també s’hi podrien incloure.
El segon grup serien els capellans que anotaven les partides de bateigs, casaments, soterraments, compliments pasquals i confirmacions als llibres parroquials. Sempre n’hi havia algun que, en especial en les defuncions, era més propens a deixar córrer la ploma, a allargar-se en explicacions sobre la vida i circumstàncies del finat. Destaquem el Dr. Jaume Bertran i Garcés, frare de l’orde de Montesa i rector de Benassal entre 1680 i 1700, amb una acurada formació i “escriptor públic, estudiós de les genealogies de les principals famílies de Benassal, els patrons dels benifets eclesiàstics i notes curioses dels primers pobladors de la vila. A més, va deixar moltes notes i cròniques de l’època, i va fer elogis de molts personatges” (citat del meu “Rectorologi de Benassal” fins a 1989).
Més especialitzat va ésser mossèn Vicent Bertran i Climent, que el segle XVIII per als seus llibres genealògics i de drets als beneficis va fer un buidat, superficial però sistemàtic, dels protocols notarials i llibres judiciaris que es conservaven a l’arxiu municipal des del segle XIV. Fins i tot, com tenia interès personal, va anar a Tortosa a consultar els processos beneficials. La seua importància la remarca que és protagonista de la tesi doctoral d’un descendent de Benassal, el Dr. Rafael Aliena Miralles, ara professor del Departament de Treball Social i Serveis Socials de la Universitat de València, que va publicar la Diputació de Castelló el 1987 amb el títol La pluma i la renta: linaje, patrimonio y escritura en el norte valenciano (1650-1790), ISBN 84-505-6053-5, que es va presentar el 6 de novembre, conjuntament amb el meu llibre L’Aula Gramàtica Llatina de Benassal, amb assistència de Sofia Salvador.
El que supera els estudis genealògics i familiars per a centrar-se en tots els fets històrics passats és un altre capellà, l’erudit i il·lustrat mossèn Salvador Roig i Moliner (1794-1865). Encara que comet alguns excessos portat per la seua passió liberal castellanitzant, al final de la seua vida ho reconeix i recupera el valencià com a llengua poètica, però no en la prosa. A ell li devem una “Historia de Benasal” en forma d’annals, i moltes biografies, relacions de cognoms, topònims, fets curiosos, anèctotes, prediccions del temps… demés d’una extensa obra poètica en llatí, castellà i valencià (seus i d’altres). Bona part s’ha editat al llibre 1 de Benassal, l’any 1988, i de l’obra poètica me n’he ocupat en diversos articles.
En el pas del XIX al XX és imprescindible la tasca de mossèn Gordià Ribera de Sueca. Entre 1896 1 1909 estiueja al poble, on pren les aigües de la Font d’en Segures, i examina tota la documentació antiga de Benassal i de Culla amb tant d’entusiasme que l’ajuntament presidit per en Linus Vives el nomena fill adoptiu l’any 1902. Des d’aquell mateix any 8 plecs impresos i diversos manuscrits testimonien el seu treball impagable. La seua mort el 1912 deixà inacabat el seu treball (i salvà importants documents que ara paren a la Biblioteca de Catalunya). 

El segle XX hi ha una fornada de capellans especialistes, tots ells eixits del fecund seminari de Tortosa: mossèn Joaquim Garcia i Girona, poeta i lexicògraf, el malaguanyat mossèn Eloi Ferrer, copista de documents dels arxius (que va perdre la vida el 1936 i l’obra, destruïda per una bomba, el 1938), i mossèn Tobias Sales, músic i folklorista. Però van ser els mestres i músics els que prompte els van prendre el relleu, primer Absalom Celades, també músic i folklorista, el malaguanyat Francesc Boix, també poeta i innovador docent, i, en especial, Perfecte Artola, músic, compositor i folklorista, que va col·laborar -com molts dels anteriors- amb Carles Salvador.

Carles Salvador era natural de València, però arriba a Benassal el 1916 amb els seus pares i, després de casar-se el 1918, s’arrela definitivament, fins que el 1934 se’n va a Benimaclet, sense perdre el contacte, car tornava tots els estius: el de 1935 i, després del parèntesi bèl·lic i posterior, entre 1941 i 1954. En tres línies és impossible resumir totes les seues aportacions a la història, art i cultura del poble. I això, sense comptar amb la seua ingent obra literària en tots els gèneres possibles. Per això l’ajuntament en ple, presidit pel benemèrit alcalde en Tomàs Fabregat, el va nomenar cronista oficial -el primer en tota la història local- el 10 de setembre de 1954.
En record del 50 aniversari del nomenament, l’Ajuntament presidit per en Rafael Fuentes el va declarar fill adoptiu de la localitat l’11 de setembre de 2004, amb lliurament d’una placa als familiars, i un homenatge al monument. La meua crònica de l’acte es va publicar a una revista local, això sí, esborrant-ne el meu nom (com a mínim no el van posar a nom d’un altre, cosa que han solgut fer sempre).
A la seua mort, la filla Sofia Salvador i Monferrer va seguir les seues passes, tant a València com a Benassal, després de la seua tornada el 1959. Com es pot llegir en la biografia, “va ser cronista efectiva —tot i que no oficial— de Benassal i la persona que resolgué els majors dubtes i va fer les explicacions més adients sobre el seu poble i la seua comarca. Això li va permetre preparar el 1966 les edicions dels Goigs de Sant Cristòfol i dels Gozos de Sant Roc per encàrrec de l’alcalde Tomàs Fabregat. Després, des de 1971 fa gestions amb Perfecto Artola per recuperar la música del Cant de l’escola de Salvador, que, amb la seua adaptació poètica, va esdevenir el 1974 Himne a Benassal per iniciativa de l’alcalde Abelard Escrig. Va escriure el 1980 la Crida de Festes, amb la qual s’inauguren oficialment les Festes de Benassal tots els anys des del balcó de la Casa de la Vila. Posseïa des de 1982, any de la seua institució, la insígnia d’or de la vila de Benassal, que li va imposar l’alcalde Manuel Pitarch.”
Reconeixent-la com a tal cronista efectiva, després de la seua mort el 1995, i de la del seu germà Carles el 15 d’agost del 1998, el dia 27 em vaig dirigir al Consell de la Vila, exposant “que de fa prop de vint anys ve col·laborant desinteresadament amb l’Ajuntament, diverses entitats i particulars realitzant tots els treballs -i més- que són propis d’un cronista, amb la publicació, divulgació i assessorament sobre tota clase d’informació referent a la nostra vila,” i sol·licitant “el nomenament efectiu com a cronista de la mateixa, això entés sense vinculació contractual laboral de cap tipus ni salari.”
En sessió extraordinària d’1 d’octubre de 1998, amb assistència de l’alcalde en Plàcid Garcia, i els regidors Guillermo Badal, Jordi Beltran, Mari-Carmen Ramos, Alfredo Tena, Julio Tena i Francisco Moya, i del secretari Manuel Viciano, s’adoptà l’acord número 5, de nomenament de cronista oficial de la vila: “El Sr. Alcalde dio cuenta a la Corporación de la petición realizada a este Ayuntamiento por el vecino de Benassal, Pere-Enric Barreda Edo, profesor de la Universidad de Barcelona, para que se le nombre Cronista Oficial de esta villa. El Sr. Alcalde explicó los múltiples méritos que concurren en él y propuso a los Sres. concejales que se adoptara Acuerdo Municipal, haciendo oficial un cargo, que desde hacía mucho tiempo ya ostentaba ante los Ayuntamientos que ya lo han sido y ante toda la población.- El Sr. Bertrán Beltrán apoyó la propuesta, y en favor del nombramiento, manifestó, que de todos era conocida su gran participación y estudio de todo lo histórico, artístico y musical relacionado con esta localidad.- A la vista de todo lo cual, el Ayuntamiento Pleno, por unanimidad, acordó designar a Pere-Enric Barreda Edo como Cronista Oficial de esta villa, sin vinculación laboral.”
La notícia la va divulgar el priodista Lluís Puig en una notícia al Levante. El Mercantil Valenciano de Castelló el 24 de novembre de 1998, conjuntament amb l’anunci de reforma del cinema i quarter. Immediatament se’n va fer ressò Emili Fonollosa al Vinaròs News de la primera quinzena de desembre, amb una breu ressenya sobre el meu treball previ: “doctor en Filologia Clàssica, i professor a la Universitat de Barcelona, als Departaments de Filologia Llatina i d’Història Medieval – Paleografia i Diplomàtica. Formo part d’un grup d’investigació internacional (el GRAT, Grup de Recerques en Antiguitat Tardana), i d’un sobre Poetes Llatins, finançat pel Ministeri d’Educació i de Cultura. He publicat varis llibres i nombrosos articles. També he participat en una trentena de congressos, conferències, simposis i cursos de postgrau a Espanya, França i Itàlia. Sobre Benassal he publicat més de 2000 pàgines des del 1981, a més de la pàgina Web pionera Aspectes de Benassal, que ha escampat les nostres coses per tot el món, i de parlaments, presentacions orals i escrites de totes clases. També he treballat i publicat textos de nombrosos pobles del Maestrat i dels Ports, entre ells Culla, Ares, la Torre, Atzeneta, les Coves, Vilafranca, Castellfort, Morella, Albocàsser i Catí.”
I també les intencions que manifestava: “Vull aprofitar el nomenament per a contribuir en tot el possible a la recuperació cultural, que en les nostres comarques té una importància cada vegada major. Hem de saber aprofitar la riquesa del nostre patrimoni cultural i històric, sense deixar-lo perdre, com a incentiu i estímul d’atracció d’un turisme especialitzat. Aquesta seria una forma més de recuperació de l’economia, molt precària en els pobles de l’interior.” I celebràvem  la recent declaració de l’art rupestre com a Patrimoni de la Humanitat, una de les notícies més importants de l’any per al Maestrat. D’ahí la breu nota de M. Monferrer (seudònim de Pilar Vidal) al Mediterráneo de 13 de desembre, junt a la confirmació de 28 joves.
El major resultat d’aquest càrrec ha estat la recerca i troballa de la pràctica totalitat de documentació existent del segle XIV, que va motivar el 20 de setembre de 2006 la signatura d’un conveni entre en Rafael Fuentes, alcalde de Benassal, i el Dr. Màrius Rubiralta, Rector en funcions de la Universitat de Barcelona (acabava d’ésser nomenat Secretari General d’Universitats del Ministeri d’Educació a Madrid), per tal de fer “resums o regests dels seus documents històrics del segle XIV, amb transcripció dels principals”, treball a presentar el mes de maig de 2007.
Es va concretar en el volum IV de Benassal, amb títol “Crònica documentada de Benassal. Segle XIV”, que recull 1.450 resums i 265 transcripcions de documents. Es va dedicar a les víctimes de la repressió del mestre de Montesa arran de la guerra de la Unió, en especial al notari en Pere Cabestany. Hi va col·laborar molta gent, en especial els sis alumnes del meu curs de doctorat “Llatí aplicat a la recerca històrica”, tres dels quals eren sards deixebles de la Dra. Luisa d’Arienzo, de la Universitat de Càller (Cagliari), que havia participat als Cursos Universitaris de la Residència Seidia de Benassal pels anys vuitanta. Acabat d’imprimir el 9 d’agost per 4 Colors de Vinaròs, es va presentar al Perxe de la Sala a Festes d’Agost, el dijous 30, dia de sant Cristòfol, en eixir de missa major.
Ares del Maestrat també havia tingut estudiosos notables, però els desastres de 1707, 1840 i 1936 van acabar gairebé totalment amb la seua memòria escrita. Molta cosa va preparar mossèn Joan Puig de Catí en el breu interval de temps en què en va ésser rector, segons el seu biògraf Rafael Monferrer, “El 19 de març de 1931 fou traslladat a la rectoral d’Ares, destí que només regentaría uns mesos, ja que l’1 de novembre tomava a Albocàsser per a exercir 1’antiga coadjutoría.” Bé, en set mesos i mig va transcriure tota la documentació dels arxius municipal (molt poca) i parroquial (molta), que va formar el llibre 44 dels 52 que en tenia (“Notícies sobre Ares del Maestrat de 1232 a 1918”, amb 210 pàgines). Només va poder publicar dos treballs -tornem al biògraf Monferrer-, el “Capbreu d’algunes persones distinguides d’Ares del Maestre” (BSCC, 1932) i “Conquista d’Ares i Morella” (BSCC, 1933), demés d’unes ordenances o Establiments de la vila d’Ares, que no s’arribarien a editar.

No vull seguir aquestes línies sense remarcar el gran model i exemple que és mossèn Puig per als que ens interessem pel passat de la nostra terra. Des de fa uns quants segles, interessos forans han eliminat la nostra memòria i ens volen fer creure que no tenim un passat propi, i que per tant la nostra història són els seus mites i tergiversacions, sense diferències ni matisos. Per això és necessari continuar i reivindicar serenament la seua abnegada tasca d’anys i anys, perquè deia que “consagrar una hora al dia de les moltes que gastem en profit dubtós és un sacrifici que tots podem fer” (1930), encara que a ell la major part de la seua inversió li la van malbaratar. Els seus treballs són fonamentals, i la destrucció dels arxius d’Ares, sobre tot el parroquial, els han convertit en suport imprescindible: la relació de benifets i fundacions, els prohòmens civils i eclesiàstics, les lleis municipals i la conquesta.
A més és digna de menció la monumental obra de Manuel Pelechà, compilada entre 1960 i 1990 en forma d’una edició limitadíssima de volums que avui en dia són propietat d’unes poques famílies d’Ares. Encara que no totes les parts tenen la mateixa validesa, el seu esforç posa a l’abast una quantitat notable de fonts instrumentals o bibliografia que d’altra manera hauria estat difícil o impossible d’aconseguir, així com uns records personals dels temps difícils que li van tocar viure i que sempre són plens d’interés pel que suposen per a la recuperació de la memòria com equivalent a una font oral.

La primera intervenció meua a Ares va ésser a darreries d’agost de 1988, una vesprada que plovia molt, però igual vaig enganxar el cotxe i cap a Ares, amb ma tia Pepa d’acompanyant. M’havia buscat Rosanna Fuentes per tal de parlar de la carta de població, dins els actes de commemoració del 750 aniversari del Regne de València. El text es va publicar el 1992 amb títol “El segle XIII a Ares: la carta de poblacio” (al BCEM 40, p. 25-34). Un altre es va presentar entre el 5 i 7 de desembre de 1992 a les a les III Jornades del CEM, celebrades a Sant Mateu, i es va publicar el 1994 amb títol “Unes descripcions del castell d’Ares (1575-1652) (BCEM 45-46, p. 11-20). Units a un altre sobre els molins d’Ares, publicat a un Programa de Festes local, van ser decisius per al que ve tot seguit.

A l’arribada del metge Francesc Fuentes a l’alcaldia d’Ares, em va invitar a pronunciar, amb Antoni José i Pitarch, catedràtic d’Art, natural d’Albocàsser, una conferencia el 19 d’agost de 2002 sobre la història i art de la població, i en acabar se’ns va proposar coordinar el treball de recuperar la documentació del municipi.
En sessió de 29 de setembre de 2003 es va presentar, com a punt 10.2, una proposta de l’alcaldía relativa al meu nomemament com a cronista oficial d’Ares: “Por la Alcaldía se eleva propuesta de nombrar a Pere-Enric Barreda i Edo como cronista oficial de Ares del Maestre. Se justifica esta propuesta por el interés mostrado por el Sr. Barreda en todo lo referente al Municipio de Ares del Maestre y por los trabajos de investigación relacionados con la historia de este municipio que desde hace muchos años esta realizando desinteresadamente.
Tras un breve intercambio de opiniones donde intervienen la totalidad de los miembros de la Corporación, el Pleno, en votación ordinaria y, por unanimidad, ACUERDA:
1.-. Nombrar a Pere-Enric Barreda i Edo Cronista Oficial de Ares del Maestre.
2.- Notificar tal decisión al interesado, solicitando que acepte el nombramiento.
3.- Comunicar el acuerdo a las entidades correspondientes.
Votaron a favor los Sres: Fuentes, Bayot, Pitarch Esteve y Gasulla.”
De l’acord en va expedir certificació el 4 de gener de 2004 José María Fernández de Torres, Secretari-Interventor de l’Ofisam de Morella, “en asunción de funciones de la Secretaría-Intervención del Ayuntamiento de Ares del Maestre”.
La recerca i troballa de molta més documentació va causar el 22 de desembre de 2005 la signatura d’un conveni entre l’esmentat alcalde i el Dr. Màrius Rubiralta, Rector de la Universitat de Barcelona, per tal de fer “resums o regests dels seus documents històrics fins a 1550, amb transcripció dels principals”, treball a presentar el mes de maig de 2006. Però en conferència de 15 d’abril ja es van presentar els resultats obtinguts a la Casa de la Vila, en la conferència “Redescobrir la història d’Ares”.
Poc després es van concretar en la primera part de la Crònica documentada d’Ares, amb les fonts escrites entre 1157 i 1550, en dos volums que recollien 1.356 resums i 212 transcripcions de documents. Es va dedicar “A tots els veïns d’Ares que van tornar a alçar el poble després del desastre de 1707, i entre ells a Gaspar Tosca “in memoriam.” Hi van col·laborar Jordi Marín i Monfort amb 4 mapes, Anna Roda i Sandra Onofre amb les portades, i molta gent amb una cinquantena de fotografies, demés de les meues. Publicats per 4 Colors de Vinaròs, es van presentar la vesprada del dia 24, de Sant Bertomeu, en plenes Festes d’Agost.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *