HI DIC LA MEVA

La polèmica entre la casualitat i la causalitat és tan antiga com la història de la Humanitat. En aquest cas però, va ser la casualitat la que va propiciar que, quan era a Florència, el mateix dia que havia visitat el convent de Sant Marc i la cel·la d’en Savonarola; el company Ferran Ruiz, un intel·lectual de primer nivell “malgré lui”, publiqués al seu blog el post “Petrarca, Poggio, Lucreci”.

Va ser casualitat també, que en l’espera aeroportuària, prèvia al vol a Pisa, fos testimoni d’un fet que em va esperonar la reflexió, en aquest inici del curs escolar 24-25, en què continuen bufant aires de retorn al passat.

Un munt de persones assegudes i entretingudes amb les pantalles i un noi adolescent (12 a 14 anys) que, sense mòbil, s’entretenia com podia i observava, resignadament, com ell no podia accedir a aquell estri que feia, pràcticament a tothom, més suportable l’espera.

Els adults volem privar als nois i noies adolescents d’una eina que s’ha tornat imprescindible en la societat que ens toca viure. Voleu dir que anem bé?.  Pel camí que hem emprès, m’imagino algun “Savonarola pedagog”, muntant una foguera davant del Departament d’Educació per cremar mòbils, tauletes i elements digitals associats. Aquest hipotètic èmul del frare dominic, té números per acabar com ell:  jutjat i cremat de la mateixa manera que els aparells que ha condemnat i per les mateixes persones que li seguien la iniciativa negacionista.

El renaixement ens va ensenyar que anar contra la naturalesa humana i les descobertes que la Humanitat ha fet i va fent de manera inevitable, era tasca completament inútil, que només servia perquè allò que hagués passat en cinquanta anys, necessités més d’un segle a imposar-se.

Afortunadament, per a bé o per a mal, ara l’evolució no es pot aturar. Com reflexava, al meu entendre, aquella sala d’espera de l’aeroport de Pisa, ens toca aprendre a conviure, a utilitzar, a gaudir i a patir, les infinites opcions que la societat digital ens ha posat a l’abast. Ens toca, als adults i als joves, aprendre a desenvolupar-nos-hi, de la millor manera possible i a  minimitzar els inevitables efectes negatius que les passes endavant comporten.

La Reforma Luterana, vint anys més tard del judici a Savonarola, va consolidar una Reforma que va obrir el món, com a mínim l’occidental, a la modernitat de la qual, avui encara, som hereus. Ara cal una pedagogia que faci el mateix amb la incorporació activa i efectiva de la digitalització a l’aprenentatge.

Naturalment, res d’això és aliè a la lluita pel poder i la manera d’exercir-lo per part d’estats, empreses i grups inversors; però això no justifica que els centres educatius, i la societat en general, puguin estar al marge del que existeix.

La setmana passada, en la conferència inaugural sobre intel·ligència artificial com a suport per a l’elaboració d’activitats i la personalització dels aprenentatges, organitzada pel servei educatiu del Baix Empordà, el professor Jaume Feliu, va explicar que, a l’institut on treballa, el 90% dels alumnes de 4t d’ESO d’una aula van confessar al seu tutor que feien servir ChatGPT per fer els deures. Cap d’aquests nois i noies havia rebut instruccions sobre com utilitzar-lo, possibilitats i perills que tenia.

Em sembla que, malgrat la dificultat, toca als centres educatius, afrontar la necessitat d’aprendre a utilitzar educativament les eines que la societat ens posa a l’abast.

S’han  de treure conclusions de les experiències reeixides que ja es porten a terme. Com ha fet sempre la bona pedagogia:  acompanyar els nois i noies per disposar d’eines intel·lectuals i físiques, que els permetin reeixir en la societat on ens toca viure, que avui és una societat digital, on l’excés d’informació ha substituït, indefectiblement, l’accés a la informació.

 

Pere Costa, setembre 2024