El farcellet i el vestit blau

Pere Cardús i Cardellach

‘Quan els refugiats érem nosaltres’, adaptat per l’Agrupació Coral de Matadepera

Aviat farà un any vaig escriure un article sobre la situació greu dels refugiats. Amb el títol ‘Quan els refugiats érem nosaltres‘ pretenia recordar que aquesta situació que viu avui tantíssima gent arreu del món també la van viure els nostres avis, besavis o rebesavis. I que mai sabem si la tornarem a viure nosaltres o els nostres fills o els seus fills. El text va agradar als impulsors d’una obra que preparaven els amics de l’Agrupació Coral de Matadepera, que el van adaptar perquè formés part de la seva cantata ‘Més enllà’. Cap a l’estiu de l’any passat, van presentar l’obra públicament. Podeu veure el fragment del meu text a continuació (i tot el concert si us ve de gust):

Quan els refugiatrs érem nosaltres

«Enfilar el camí de l’exili. Marxar d’un país que estimes. Pensar que més enllà pots trobar la seguretat o la tranquil·litat que s’ha escolat entre les mans quan eres a casa. Haver perdut el fil de la vida construïda, d’un futur guanyat amb esforç i constància. Deixar enrere, sense poder girar el cap. No poder recordar sense sentir un dolor i un buit considerables.

Deixar els morts enrere. Deixar la casa. Deixar un món. El teu. El dels teus.

Ningú no se’n va a l’exili perquè ho vulgui. Ningú no s’escapa de la mort i la misèria per gust. Tot és pura necessitat. Tot és supervivència. Tot és pensar que alguna casa tindrà una porta que s’obrirà i podràs dormir a aixopluc. Que hi haurà un tros de pa que algú haurà cuit per rosegar. Cap luxe. Tan sols dignitat. La mínima per a viure. Per a poder mirar els ulls de qualsevol i no tremolar.

Avui aquí. Ahir allà. Avui aquests. Ahir aquells. Avui així. Ahir aixà. Avui salvat. Ahir perseguit. Demà qui sap on, qui, com i què.

«Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.»*

El camí de l’exili. El més costerut dels camins. Per fugir de la barbàrie.

No cal anar pas lluny per saber-ne més coses. Per saber com se’t pot girar la vida sense haver fet cap mal. Joan Sales l’explicava a Màrius Torres en les seves ‘Cartes…‘:

«Sabem que l’enemic, a mesura que avança, duu a cap una repressió més implacable que tot el que hauríem pogut imaginar mai; com que n’arriben detalls pels fugitius, el pànic s’estén entre la població civil de les comarques encara no ocupades i tot fa témer que es produirà un èxode en massa cap a França. Desventurada Catalunya, quin buit hi haurà fet la guerra; quin buit més a propòsit per facilitar la invasió a gran escala que tot fa preveure que ja duen pensada…

[…]

Mentrestant cobrim la rereguarda de les forces vençudes que es retiren en un desordre indescriptible i la fuga d’una part considerable de la població civil; si una cosa ens sosté encara en el nostre deure de soldats a desgrat de tot, és que, combatent a la desesperada, protegim aquestes tristíssimes corrues de dones, vells i criatures que s’encaminen cap a França presos de terror; penso que, en un lloc o altre, qui sap on, hi deu haver entre ells la Nuri i la nena o que no trigaran a afegir-s’hi –i cada un de nosaltres pensa una cosa semblant.»

Ens ho explicava també Jaume Martínez i Vendrell a les seves memòries, ‘Una vida per Catalunya‘. I també Antoni Rovira i Virgili, a ‘Els darrers dies de la Catalunya republicana‘:

«Tot baixant per la branca de carretera que va d’Agullana a la carretera general, veiem als dos costats nombrosos campaments de gent fugitiva. L’àrea d’aquests campaments s’ha quintuplicat de pocs dies ençà. Agafa molts quilòmetres quadrats i conté desenes de milers de persones. Sota el bon sol, llargues rastelleres de roba estesa donen a l’indret un pintoresc aspecte. Damunt els camps encara molls i entre les pinedes es mou una multitud miseriosa en la qual predominen les dones i els infants. Allí on el terreny s’eleva i hi creixen els arbustos del bosc baix, apareixen nombroses tendes de campanya, si hom pot emprar aquesta expressió, fetes de brancatge i de flassades, llençols i cobrellits.

[…]

Van pujant carretera amunt corrues de gent que ja ha passat pels sedassos policíacs i duaners de la Jonquera, sobretot dones amb farcells al cap i a les mans i amb criatures agafades a les faldilles. Mares i fills porten a la faç demacrada i groga el senyal de les privacions; així i tot caminen amb un pas ràpid, amb un coratge alegre, amb una expressió d’esperança, com qui ja és a punt d’entrar a la terra promesa. Es veu, però, que no tothom passa amb facilitat la ratlla, puix que també per ací hi ha, a prop de la carretera, diversos campaments que han sofert la prova de l’aigua del cel.»

I el gran Tísner, a les memòries ‘Viure i veure‘ amb un capítol titulat ‘Adéu al Principat’ on deia: «Mireu-la bé aquesta Catalunya, perquè qui sap quant de temps encara haurem de lluitar per reveure-la.»

I sí. Molts catalans sense recursos ni protectors anaven a parar als camps de concentració que disposava l’estat francès per als catalans que fugien de les urpes del feixisme. A Argelers, a la platja humida. Tancats en filferro esgarrinxós.

Memòria. Més memòria. Molta memòria. I menys repetir la història. Contra qui sigui. Perquè la vergonya ha estat gran i hem fet escarafalls. Però no n’hem après. Que no en diguem refugiats si no els donem refugi.

Escolteu, si voleu, la música dels armenis**. Que van viure també la seva negra nit. La negra nit dels pobles. En una terra tacada de sang i de misèria que ja és un gran toll de la consciència humana. Escolteu, si voleu, perquè torna a sonar el crit de la terra:

https://www.youtube.com/watch?v=ku1mU34Xf-Y?feature=oembed

 

*Pere Quart: ‘Corrandes d’exili’.

**’Armenian Spirit‘, amb Jordi Savall i Hespèrion XXI.»



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de mirades per Pere Cardús i Cardellach | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent