La història sempre mal contada pels guanyadors

Dijous passat, quan passaven pocs minuts de les vuit del vespre, preparava el sopar pel meu fill i alhora, repassava què es deia a can Twitter. És gairebé una rutina diària quan preparo el sopar d’en Jan. Faig una ullada per veure quins temes es parlen i si ho considero interessant, faig clic en algun enllaç. Aquest dijous vaig veure una repiulada d’en Sergi Picazo (@sergipicazo). No el conec personalment, però el llegeixo perquè el que escriu em sol agradar. La seva repiulada era del col·lectiu Contrast (@ContrastGrup), que com ells mateixos es defineixen són un col·lectiu de periodistes que volen fer periodisme per transformar la societat. El contingut de la piulada de Contrast, enllaçava un article d’en Sergi Picazo titulat la “La pau no serà televisada”, fent referència als 20 anys que fa enguany del genocidi a Rwanda. Com que el genocidi de Rwanda és un tema que n’he llegit força i em genera interès, vaig llegir-lo. El títol és força explícit, com us podeu imaginar parla de com els mitjans es bolquen a retransmetre la guerra i no fan el mateix amb la pau. Al mig de l’article hi ha enllaçat un documental titulat “Rwanda. La reconciliació obligada”. Es va publicar l’any passat però jo no el coneixia.

Havent sopat em vaig disposar a veure el documental amb moltes ganes. Estava convençut que d’aquest col·lectiu de periodistes només en podia sortir un bon treball, que expliqués què estava passant a Rwanda avui, i com s’havia arribat fins aquella situació. Normalment, quan als mitjans es parla del genocidi de Rwanda, sempre llegim que els hutus extremistes van començar a matar tutsis a cop de matxet en un espiral d’odi, motivat pel sentiment de vassalls que els hutus (població majoritària) tenien vers els tutsis, que eren la minoria amb una gran acumulació de riquesa i poder. Això no és mentida, els hutus van cometre atrocitats, però també ho van fer els tutsis.

Tanmateix, per entendre aquest genocidi no et pots quedar amb això, s’han d’entendre els interessos econòmics i geopolítics que, com no, beneficiaven a Europa i Estats Units (Ara també si ha afegit la Xina).

La meva motivació per veure el documental però, va durar ben poc, i a mesura que anaven passant els minuts la decepció va emergir. El col·lectiu Contrast va fer -sense ser la seva intenció- un documental a mida pel règim antidemocràtic de Paul Kagame, President de Rwanda. El documental està inclòs dins una sèrie de documentals que es titulen “per la pau, la memòria i la reconciliació”, i dins d’aquest marc van anar a Rwanda a conèixer què són i com són els judicis “gacaca” i com, suposadament, la societat ruandesa es va reconciliant. Els judicis “gacaca”són una mena de “metodologia” per jutjar a la gent amb moltes ombres, i que el govern ruandès utilitza com a instrument de propaganda internacional. Això no treu que en alguns casos hagi ajudat a reconciliar veïns i veïnes que la guerra els va separar.

La meva crítica doncs, és que Contrast va anar a Rwanda amb la intenció de fer un bon treball, tanmateix considero que no es pot fer un documental que parli de “pau, memòria i reconciliació” en un país on s’empresona l’oposició, com és el cas de Victoire Ingabire, activista política compromesa amb la lluita de la No-Violència que se la compara amb Gandhi, Martin Luter King o Nelson Mandela. Així mateix, el passat gener va ser assassinat a Sud-àfrica el que havia estat cap d’intel·ligència ruandès Patrick Karegeya. Totes les investigacions apunten al govern de Kagame. Era un testimoni clau perquè algun dia es pugui jutjar els responsables del malson ruandès. Karegeya va decidir trencar amb el règim de Kagame i explicar què havia passat als Grans Llacs d’Àfrica. Hi ha altres testimonis que també han estat assassinats o han patit algun intent.

Les properes setmanes començaran a sortir notícies i reportatges especials sobre els 20 anys del genocidi de Rwanda (malgrat que els fets comencen anys abans) i veurem una vegada més, les fotos d’una multitud de persones que marxen a l’exili. Al peu de la foto se’ns dirà que són tutsis fugint de la violència dels hutus, però la veritat és que són majoritàriament hutus que marxen de la violència de Kagame. És alló que canten els mallorquins Al-Mayurqa “…la història
sempre mal contada pels guanyadors”.

“Rwanda. La reconciliació obligada” és un documental que confon i que serveix d’aval a la dictadura de Kagame. No ajuda a cap dels tres objectius que Contrast es proposa; Pau, memòria i reconciliació.

Aquest article no l’escric contra la gent de Contrast. Estic convençut de la seva convicció de transformar la societat i així ho fan, però aquest cas concret no és pot obviar. Per respecte als milions de morts als Grans Llacs d’Àfrica, entre ells, l’empordanès Quim Vallmajó.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari