El bloc d'en Pere

Ramiro Fonte va morir el 2008 als 51 anys d’edat, a Barcelona, on intentava tractar-se d’un càncer.
As pontes no ceo, publicada un any abans de morir, és la tercera  part de la seva trilogia Vidas de infancia, on recull els seus records d’infantesa, lligats a la seva vila natal, Pontedeume, a la Marina de Lugo.

 Són unes memòries prolixes d’un infant d’una població de comarques, que diríem aquí, al llarg dels anys seixantes.
Posa terme al volum el trasllat de la seva família al Ferrol on estudiarà el batxillerat (aleshores encara del Caudillo que, per cert, surt en aquestes pàgines en unes diades de pesca convenientment preparades i envoltat de tota una parafernàlia de seguretat: el dictador desconfiava).
Aquest canvi de residència i d’escenari, quan l’autor tenia dotze anys, posa terme a la seva infantesa.
 

Multitud d’anècdotes i de personatges, amb afany d’exhaustivitat; i una memòria malenconiosa, molt conscient del pas ineluctable del temps i de les pèrdues irreparables que això comporta -S’enfrontava a la malaltia el seu autor quan l’escrivia?
No deixen de ser una evocació amable, amb afany costumista i alguna referència més dramàtica a la repressió franquista en segon terme.
El mestre d’escola, els personatges de la família, amics i veïns; les festes anuals, els costums de la vila …

Una obra remarcable per la seva ambició, encara que ell mateix la qualifica de modest cronicó. En la meva opinió, hauria estat convenient de cenyir-se al propòsit de fer una novel.la real de la seva infantesa -terme que també utilitza l’autor-, amb l’operació selectiva que això comporta, pensant que no pas tots els lectors seran habitants de la seva vila natal.

Ramiro Fonte. As pontes no ceo.  Ed. Xerais, Vigo 2007