El bloc d'en Pere

Aquesta era la pregunta que es formulaven els quatre participants a la taula rodona, dimarts al vespre, a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona – Drassanes.
Moderada per  Claudia Cucchiarato, periodista corresponsal de l’Unità, autora d’un llibre i de diverses cròniques sobre la munió de joves llicenciats italians que han emigrat a l’estranger, compartien taula Piergiorgio Sandri, periodista especialitzat en economia, que també viu a Barcelona, Fabrizio Ferraro, professor a l’IESE de Barcelona, i Marco Berlinguer, fill del gran Enrico Berlinguer, periodista, estudiós de la política i militant de Refundació Comunista.
Retinc algunes consideracions de Berlinguer fill: el gran problema d’Itàlia és la desconfiança envers l’estat, que els ciutadans senten aliè. A Itàlia no hi ha hagut mai cap revolució que permeti la identificació dels ciutadans amb una consciència nacional democràtica. Potser en faria falta una que fes net i posés les bases d’una regeneració civil.
Hi ha poca responsabilitat social, cadascú mira per a si mateix i prou.
La política de privatitzacions duta a terme des dels anys noranta ha estat profitosa per a Itàlia? Segons Ferraro, sí, perquè l’esfera privada regula millor les necessitats econòmiques dels ciutadans; segons Berlinguer, no gaire, perquè manca  una visió de conjunt en l’orientació de la multitud de petites i mitjanes empreses que han anat sorgint.
Cap a on va Itàlia? L’esquerra italiana és capaç d’oferir sortides al postberlusconisme? 
Cap dels participants no n’espera gran cosa, ara com ara. L’esquema de partits vigent fins a la Tangentopoli s’ha esfondrat, i les diferències entre l’esquerra i la dreta moderades s’han difuminat. Continua en el poder la mateixa casta política, però.  Recordem la dita de Lampedusa: “Canviar alguna cosa perquè no canviï res de fonamental”. Els partits actuals no responen a les necessitats de la seva població.
Perquè un dels grans mals de la societat italiana, segons Cucchiarato, corroborada pels altres, és l’endogàmia i l’absència de meritocràcia. Per això els joves se’n van. I molts d’ells no és previsible que tornin. Se n’han anat voluntàriament, disconformes amb l’ambient que es respira en el país.
La conseqüència és que la societat italiana envelleix i perd capital humà.
Hi haurà una altra Itàlia, dispersa arreu d’Europa i del món. Sandri recorda una frase: ser italià no és una nacionalitat, sinó una professió. Els italians s’adapten molt de pressa al lloc on van a viure.