El bloc d'en Pere

La UPEC ha congregat sota aquest títol tres persones amb coses a dir i que saben comunicar-les amb eloqüència.

Feran Pedret és diputat del PSC i fa poc ha publicat un llibre en què defensa una proposta  federalista que per a ell és, senzillament, un principi democràtic.
Insisteix en la necessitat d’una negociació entre els governs espanyol i català per dur a terme una reforma federal de la constitució espanyola, que constituiria un exercici del dret a la lliure determinació del poble català. Cal estendre el dret a decidir a les qüestions econòmiques i socials i recorda Léon Gambetta: ” La democràcia, més que reconeixer homes iguals, crea homes i dones iguals”.
Miquel Caminal defensa que calen objectius i conceptes clars, i manifesta els seus dubtes sobre la possibilitat d’exercir l’autodeterminació pròpiament dita. Invoca l’exemple de la declaració d’independència dels EEUU, un 4 de juliol precisament, igual que el dia de la taula rodona, i recorda el cas dels sahrauis, que no s’han pogut autodeterminar perquè les grans potències no ho volen.
Defensa la política com a procés que té en compte la correlació de forces i que no és dogmàtica, i recorda que els catalans ens hem trobat amb la porta als nassos en altres ocasions; per exemple, en ocasió de l’estatut de Núria. Un catalanista federalista com Rovira i Virgili va saber valorar l’estatut del 32 com un avenç.
Els catalans tenim l’obligació de revoltar-nos contra els que ens humilien quan no ens deixen utilitzar la nostra llengua a casa nostra, per exemple. Catalunya pot intentar la secessió (recorda la constitució de l’Havana de 1928, amb Macià), però compte a jugar a pòquer perquè podríem prendre mal: l’adversari és poderós.
L’opció per la independència hauria de ser el darrer recurs i no s’ha de confondre el referèndum amb la independència. En aquest sentit, l’única força política que veu coherent és ERC, que és independentista i ho diu clarament.
Ara cal dedicar-se a una acumulació de forces a Catalunya, unint el catalanisme, que és plural, al voltant d’un míim comú denominador davant Espanya: o el catalanisme va unit o perd.
Joan Ridao replica que ja hem intentat el canvi en la correlació de forces i hem tastat la pols (referint-se, naturalment, al procés patit per l’estatut). S’ha produït un fracàs en l’intent d’encaix i modernització de l’estat espanyol, el dèficit fiscal és insostenible. Hi ha un canvi sobtat de paradigma: hem superat l’afirmació de Vicens Vives que el poble català és més reactiu que no propositiu (aquest cronista en continua tenint dubtes) i el context internacional és nou, com ho testimonia la sentència de la cort suprema del Canadà en el cas del Quebec, reconeixent-li el dret a decidir.
En el torn obert de paraules, Caminal té dubtes sobre el lideratge de Mas, en el qual veu una visió accidentalista dels règims polítics que recorda la de Cambó i està més lluny de la d’un Prat de la Riba o un Jordi Pujol, a més de ser fortament neoliberal i antiesquerrà.
Ridao veu una majoria social sobiranista i defensa la legitimitat del concepte del dret a decidir, que és de creació relativament recent però que compta amb precedents al Canadà i a Escòcia.
Per Caminal, qualsevol opció és complicada. Si bé reconeix la conjuntura sobiranista, invoca Otto Bauer quan deia que la solució per a Europa és el federalisme, i que l’exercici de l’autoderterminació conduiria a un bany de sang: la història, malauradament, li va donar la raó.
Un federalista pot ser independentista si no troba sortida a les seves demandes, i es manifesta federalista plurinacional, en la línia de Pi i Margall, incompatible amb el nacionalisme. Cal revocar la sentència que va laminar el nostre estatut.
Pedret fa una defensa final del federalisme: si tant se’n parla, encara deu estar viu, ve a dir. És un principi d’organització social i hi ha més federalistes que no ens pensem, a Catalunya i a Espanya. Invocant Proudhon, els aliats serien les classes populars de l’estat.

Ha estat, per mi, la millor sessió que fins ara ha tingut lloc en aquesta UPEC que vol persistir com a punt de reflexió i de trobada de les diverses esquerres catalanes, sense exclusions.