A Notes sobre Itàlia, dins Itàlia i el Mediterrani, repassa el conjunt de l’obra del francès:
“La seva primera gran obra, Le Rouge et le Noir, és una obra francesa, que en l’època de la meva joventut fou molt elogiada a Barcelona (…). Ara bé: avui, aquesta gran novel.la, carregada d’erotisme amagat, d’obertures polítiques indefectibles, ha pasat totalment de moda i ningú no en fa cas. Ha arribat a un moment en què el sexe no té la més petita importància. No crec que n’hagi tinguda mai si s’ha sabut abrigar amb l’amor. Aquell galimatias sexual impel.lent produït en una població provinciana no ha fet ni fred ni calor. És admirablement ben explicat, però resulta pueril i sense gens d’importància. No, creieu-me a mi: el que té importància en la producció de Stendhal són els papers italians. Aquesta novel.la, que té tanta fama, La chartreuse de Parme, jo la posaria al final de la llista.
“És una obra que ha estat difícil de fer, però que en el fons produeix un tedi absolut. [I això que Stendhal la va escriure en un mes, més o menys.]
“Ara, després, hi ha les grans obres italianes de Stendhal:
Promenades dans Rome,
Rome, Naples et Florence, i sobretot les històries que escriví sobre les passions d’Itàlia, històries, gràcies a Déu, plagiades, perquè en literatura el plagi ha estat tan corrent que, si no fos això, no existiria res. (..) [Es deu referir a les
Chroniques italiennes]“Hi ha una cosa extraordinària en Stendhal: és quan compara la vida francesa, racionalista, hipòcrita, moralitzant, en definitiva burgesa, i la vida social italiana, molt més lliure, oberta, amb escrúpols, però certament rars. Stendhal sempre fou a favor de la vida social italiana.”
(Itàlia i el Mediterrani, p. 387. Ed. Destino, Barcelona, 1980)
El recurs de Pla és l’exageració i la simplificació, en pro de l’eficàcia retòrica.
La lectura de l’amplíssima obra miscel.lània de l’un i de l’altre és una mina d’observacions per al lector pacient.