El bloc d'en Pere

Sota l’advocació de Verdaguer, Maragall, Foix,  i en podríem esmentar d’altres com Llull mateix,  el poeta procedeix a una incessant i aprofundida recerca en el paisatge geològic i botànic. 
L’ésser humà i la naturalesa en la qual es troba immergit. Un tema d’arrel romàntica que rep un nou enfocament per part d’un dels nostres artistes plàstics més destacats que és també un poeta important, que domina la llengua i n’és creador.
Des dels boscos del Montnegre on té el seu estudi i punt d’observació, Perejaume es vincula a la tradició literària catalana per mirar cap endavant. Crea nous vocables, amb un gust remarcable pels compostos, que tant plaïen també a J. V. Foix. Dota de vida pròpia a muntanyes, boscos i valls, en la línia de Verdaguer. I s’admira de la bellesa, el misteri i la potència del món natural, en l’estela de Maragall.
Diria que el poeta no cerca la projecció dels propis sentiments en la natura, sinó que l’observa i la contempla per tractar de desxifrar el món i els seus misteris.  És la naturalesa com a artista creadora, i potser com a orientadora de l’humà que s’interroga.
En la primera part de l’ampli recull que ara comento i que dóna nom al conjunt del llibre  apareix aquest poema que em permeto de reproduir-vos per anar fent boca, i que em desperta ressons maragallians:

Per entre les valls que s’han obert
i el sol ja s’ha fos,
jo duia una poncella de sots
afonada a la mà.
Els pujols em feien, a la mà,
corol.la de pètals
i conques i vessants encara drets,
fins que se m’obrís del tot la mà,
fins que, rellent, virolada i olorosa,
se m’esbadellés, a la mà,
tota aquella vall manual d’obra
en la seva perfumada glòria de llum.                (p. 19)

Deixeu-me que hi afegeixi l’inici d’aquest altre, bellíssim i de remembrances  foixianes:

Els velluters, amb els velluts sempre a mig fer.
El que amassa els turons i els veu pujar com un pa.
El montsuredor, que disposa d’uns territoris que s’estiren i s’arronsen,    constantment variables, i que tan aviat són una escorça d’arbre com un    rengle de serralades.  
Els bobilers, que tornegen pels turons les corbes de nivell. (…)     (p. 116)

Ben segur que en continuarem parlant.

(Perejaume. Pagèsiques. Col. Poesia, 141. Eds. 62, 2011)