Com sabeu, Euskadi és plena de muntanyes, no gaire altes però algunes de ben escarpades. En la nostra estada vam pujar al Gorbeia, el cim més alt. És una muntanya fàcil, arrodonida, amb un trajecte clar i ben visible. Gairebé s’hi pot pujar des de qualsevol vessant. Mentre érem dalt de tot, dinant, vam veure accedir en aquell lloc excursionistes que hi pujaven de tots els angles.
El parc natural on es troba està molt ben senyalitzat, i a la parketxea, la casa del parc o punt d’informació, et donen tota mena d’indicacions, amb material abundant. Es fa notar la riquesa de recursos públics.
La segona muntanya que vam intentar va ser l’Anboto. Un cim escarpat i alterós, entre Àlaba i Biscaia. S’hi arriba des del coll d’Urkiola i també està enquadrat en un parc natural amb el seu corresponent punt d’informació. Per la rebuda que vam tenir a la parketxea, sembla que els faci gràcia que els catalans ens aventurem en aquests llocs.
La pujada es fa travessant una fageda de terra rocós i de fort pendent. Quan arribes al petit coll al peu del cim la vista és impressionant.
(continua)
De bon començament, la boira no ens permetia veure res. Quan va aclarir, vam poder divisar la vila de Durango, al nord, en territori biscaí. I el tram final de l’Anboto, curt però molt dret, tot pedra. Vam assajar el terreny, i vam notar que la roca relliscava en alguns llocs, efecte combinat de la humitat del dia i també dels peus de molts excursionistes que de tant fressar-la l’han deixat ben polida. Vam renunciar a l’ascens final i ens vam conformar amb la visió majestuosa i imposant.
El tercer cim que vam fer, fins dalt de tot, perquè encara que és rocós, no presenta cap dificultat, va ser el Toloño. Situat a l’extrem sud d’Euskadi, a la serra del mateix nom, ofereix una bella vista sobre la Rioja alabesa i la logronyesa. És bell de contemplar el meandre que l’Ebre fa al voltant de la vila d’Haro.
El camí baixa entre les runes d’un antic santuari, i és curiós de constatar el contrast entre la vessant atlàntica, al nord, coberta de faigs i roures, i el vessant sud, que ens recorda molt la nostra muntanya catalana, entre alzines i garriga.
Això em porta a pensar en el contrast climàtic que s’observa en aquest país. En els dies que hi vam ser, el vessant atlàntic, terres de Biscaia i Guipúscoa, estava cobert de boira i núvols, sota la influència dels vents del nord-oest. La banda alabesa, en canvi, quedava més a recer, amb cels més clars i temps més estable.
De tota manera, quan arribaven les pluges s’estenien pràcticament per tot Euskadi, només la Rioja en quedava protegida pel mur de la serra de Toloño.
Àlava és terra de cereals, groga a l’estiu. Vitòria es troba al bell mig d’una cubeta, dalt dun turó que fa de nucli de la ciutat antiga.
Les terres de més al nord, amb valls estretes de pendents i desnivells pronunciats, són ben verdes tot l’any. Les viles, industrialitzades, es troben encaixonades en aquestes valls, les autovies i autopistes els passen gairebé per damunt.