Una ressenya al Punt Avui de Vicenç Pagès em va cridar l’atenció, i no m’ha pas decebut.
En alguns aspectes, em recorda l’uruguaià
Mario Levrero i la seva
Novela luminosa.
Un monòleg d’un escriptor maniàtic i obsessiu transcrit pel seu company de passejades, del qual ho desconeixem tot, perquè l’única veu que importa és la del primer: les seves opinions sobre literatura, especialment, i sobre la vida, sobre els jueus com ell -té molt del jo de
l’autor-, sobre l’Anglaterra contemporània i sobre nosaltres mateixos, en definitiva.
Sobre la dificultat d’escriure i sobre com l’única forma d’expressar-ho és reconeixent els dubtes i la impotència. Finalment, l’autor no és qui ens esperem, sinó
l’altre. Un tema molt dels nostres dies.
Amb una certa tendència a la reiteració, com els monologadors de Bernhard, però sense fer-se gens pesat, conserva una ironia molt saludable i amena.
Una novel·la destacada, sens dubte, apareguda el 1994 i que l’editorial Raig Verd/ Rayo Verde (nom de ressons rohmerians) rescata per a tots nosaltres. Quan la vaig començar, no la vaig poder deixar fins a acabar-la. Molt ben editada i corregida, ni una sola falta.