El bloc d'en Pere
El fil dels dies
13 de febrer de 2013
0 comentaris
Moo Pak, de Gabriel Josipovici
Una ressenya al Punt Avui de Vicenç Pagès em va cridar l’atenció, i no m’ha pas decebut.
En alguns aspectes, em recorda l’uruguaià Mario Levrero i la seva Novela luminosa.
Un monòleg d’un escriptor maniàtic i obsessiu transcrit pel seu company de passejades, del qual ho desconeixem tot, perquè l’única veu que importa és la del primer: les seves opinions sobre literatura, especialment, i sobre la vida, sobre els jueus com ell -té molt del jo de l’autor-, sobre l’Anglaterra contemporània i sobre nosaltres mateixos, en definitiva.
Sobre la dificultat d’escriure i sobre com l’única forma d’expressar-ho és reconeixent els dubtes i la impotència. Finalment, l’autor no és qui ens esperem, sinó l’altre. Un tema molt dels nostres dies. Amb una certa tendència a la reiteració, com els monologadors de Bernhard, però sense fer-se gens pesat, conserva una ironia molt saludable i amena.
Un monòleg d’un escriptor maniàtic i obsessiu transcrit pel seu company de passejades, del qual ho desconeixem tot, perquè l’única veu que importa és la del primer: les seves opinions sobre literatura, especialment, i sobre la vida, sobre els jueus com ell -té molt del jo de l’autor-, sobre l’Anglaterra contemporània i sobre nosaltres mateixos, en definitiva.
Sobre la dificultat d’escriure i sobre com l’única forma d’expressar-ho és reconeixent els dubtes i la impotència. Finalment, l’autor no és qui ens esperem, sinó l’altre. Un tema molt dels nostres dies. Amb una certa tendència a la reiteració, com els monologadors de Bernhard, però sense fer-se gens pesat, conserva una ironia molt saludable i amena.
Una novel·la destacada, sens dubte, apareguda el 1994 i que l’editorial Raig Verd/ Rayo Verde (nom de ressons rohmerians) rescata per a tots nosaltres. Quan la vaig començar, no la vaig poder deixar fins a acabar-la. Molt ben editada i corregida, ni una sola falta.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!