Recorda en algunes coses l’estil de Manuel de Oliveira: la presència de la veu en off, els plans estàtics, la contenció gestual dels actors, el control de la dicció i l’elocució, la cura dels enquadraments.
Els moviments de càmera en tràveling, generalment lents i majestuosos; molt pocs pla-contraplà.
La música acompanya molt bé l’acció.
S’hi barregen la tragèdia i la ironia camilianes. El personatge principal, a la recerca de la seva identitat, quan finalment l’assoleix cau en la desesperació.
Els personatges més fascinants adquireixen diverses identitats sobreposades amb les quals van salvant els diversos episodis vitals, el vel del misteri les oculta i protegeix.
Les relacions entre els personatges, encadenant-se les unes amb les altres fins a tancar el cercle de la fatalitat, tothora present: “Totes les vides humanes estan carregades de sofriment”, diu un d’ells.
Una magnífica recreació
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!