El bloc d'en Pere

El fil dels dies

25 de desembre de 2012
1 comentari

Meditació nadalenca sobre les incerteses del procés sobiranista

Quants partidaris del a la independència hi hauria en un eventual referèndum d’autodeterminació?

És la pregunta del milió.
Permeteu-me que us exposi les meves cavil·lacions més o menys intempestives:
Si ens atenim als resultats del 25 – N, em fa l’efecte que els partidaris de la independència costarà que superin el 50%:
Tots els votants de CiU són independentistes? Em temo que no, i no només per la banda d’Unió. Suposem que del 30,53 % dels vots que van aconseguir, ho siguin un 25 % (essent optimistes).
A partir d’aquí, anem sumant: tots els d’ERC (13,63) i els de la CUP i SI (sumats, un 4,75)
Posem-hi la meitat d’ICV? Doncs tenim un 5 % més.
Quant suma tot plegat?  A mi em surt un 48,4 %. Sembla molt difícil superar el 52 %. I estem lluny d’un 60 %.
I això sense tenir en compte els efectes de la campanya unionista, amb els poderosos ressorts de la por i la incertesa davant del desconegut.
Constituiria una majoria suficient?

I si tornem a contemplar el conjunt del procés, des de l’11 de setembre passat? Es va produir una massiva manifestació popular que aleshores es va interpretar a favor de la independència. Es pot assegurar que era així per a tots i cadascun dels manifestants? (No només en Duran i Lleida té dubtes al respecte)

En l’origen del procés hi ha la frustració davant del fracàs del nostre Estatut.
Què hi ha de proposició i què hi ha de reacció en tot plegat? Quins riscos correm? Quins riscos està disposada a córrer realment la majoria del nostre poble?
(Trobo recomanable, per pensar-hi, l’article d’en Ramoneda a l’Ara de diumenge)

D’altra banda, com podem sumar aliats? I a quina causa? Quin és el punt de trobada que pot donar-nos més força davant l’adversari? S’hi pot sumar el PSC? (Ens n’oblidem, però el PSC ha obtingut més vots que ERC!)
Podem buscar aliats dins mateix del Regne d’Espanya, en crisi d’involució democràtica? Tots els espanyols estan d’acord amb aquesta involució? Sembla que l’òrbita d’intel·lectuals pròxims al PSOE comença a bellugar-se.
És la involució democràtica de l’estat espanyol el factor de fons que desencadena el procés sobiranista?

Poden ser el dret a decidir dels catalans i la reforma democràtica radical de l’estat espanyol -en sentit federal o confederal de debò– un objectiu a definir que serveixi per sumar una majoria al més àmplia possible per fer front als poderosos adversaris que tenim davant? Que estan dins i fora del país nostre, i dins i fora del Regne d’Espanya. I són poders fàctics, polítics, mediàtics i econòmics.

Hem de reivindicar la independència per aconseguir un federalisme de debò?
Estan el PSC, ICV i UDC en el mainstream del futur polític de Catalunya?
La història és plena d’ironies com aquesta.

Que tingueu i que tinguem un bon Nadal.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Jo no aniria “tant lluny” a cercar les incerteses del procés sobiranista. Queda’m-nos entre els anomenats “sobiranistes” a ca nostra, les incerteses (o tindriem de dir “enganys”?) són manifestes:

    Per a uns, la paraula “independència” ni la coneixen ni la volen utilitzar (la paraula… ja no diguem del concepte!); per a altres, això de ser soberans i fer-nos responsables és una cosa tant llunyana… que val més parlar-ne poc; per altres, de tant purs i celestials que són (encara que puguin creure amb tot menys en Déu) no es volen embrutar les sabates fent part del camí per corriols no massa nets; també hi han aquells que recomanarien a un ferit que no es neteges la ferida per por a una infecció [tant se val que els recomanadors sapiguen que la infecció és molt improbable: la qüestió és posar por al cos i cap del personal, crear dubtes i així -amb el ferit inactiu- ells poder-se dedicar al seu bell ofici de filosofar; i hi ha encara altres que diuen que el poble s’ha de pronunciar sols si el resultat de la consulta dona la raó als polítics de torn (o el què ve a ser el mateix, que si no s’està segur del resultat de la consulta, millor no fer-la)…

    De ben segur que hi deuen haver més estereotips (el “perro del hortelano”, per exemple; o el queixós de mena, l’incomprès de la societat tota o el victim[ist]a sistèmic). Sense entrar, però, en les funcions i responsabilitats de cada dia que el parlament [sic] de la CA de Catalunya fa ús. Per a no fer res, no ens cal cercar forasters (ja els hi diguem unionistes, federalistes o encaixistes): tots aquests ja els tenim a ca nostra. La vida pot ser molt gratificant (en realitat, aquesta gratificació seria una de les conseqüencies d’una vida plena); hem de mirar de no espatllar-la, ni de que ens la espatllin. Sols falta descargar-se les pors, ser conscients del què volem fer, el què això comporta en nosaltres mateixos i amb les persones que ens envolten, i viure la vida que ens ha sigut donada, com si cada minut i segon fos el darrer moment de la nostra existència en aquest planeta.

    Atentament, i que obri’m els cors al Senyor del Nadal els 365 dies. Maranatha!

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.