Entro de passada a les exposicions de La Capella, al carrer de l’Hospital de Barcelona, i en surto al cap d’un minut.
No hi ha manera de ni tan sols entendre què pretenen els artistes que exposen les seves obres (?).
A una part considerable de l’art contemporani li manquen, em sembla, dues coses: el plaer estètic i l’impacte emocional.
Invocant George Steiner, ens calen presències reals. Ens calen artistes plàstics que treballin amb les mans, que tinguin el coratge d’encarar-se amb la corporeïtat de la matèria i ens confrontin amb la seva obra.
L’art contemporani corre perill de convertir-se en una gegantina presa de pèl, en xerrameca buida, avorrida, sense suc ni bruc.