El bloc d'en Pere

Mas encara hi veu una escletxa d’esperança, però per mi és clar que el darrer manifiesto arriba tard i malament.
Mentrestant, Carod, Maragall, Romeva, Ramoneda i companyia clamen per una esquerra nacional catalana més o menys unificada. Comença a ser hora!

En Raimon explica a Catalunya Ràdio (al programa L’oracle) que no va poder cantar al Cervantes de Moscou -li van anul·lar la cita, per ser més exactes- perquè només canta en català. “No podrías cantar algo en castellano?…” . “Te pondremos un grupo latinoamericano para que se oiga nuestra lengua común y no se ofendan los oídos moscovitas”.

Almunia es desdiu: “Donde dije digo digo Diego”, seguint Viviane Reding.

Lingüistes lúcids i sense prejudicis -molt bé per en Moreno Cabrera!- plantegen un futur amb el català com a llengua oficial única d’una Catalunya independent, amb reconeixement de les altres llengües, i especialment de la castellana, és clar. És l’única forma, segons ells, d’acabar amb les desigualtats que pateix el català i que l’aboquen a la minorització permanent.

Un jutge suís ens fa sana enveja quan ens explica en les pàgines de l’Ara el tractament de les diverses lllengües en un país democràtic i confederal …

L’olla bull.