En la magnífica sèrie d’articles que a la revista El Temps publica aquest intel·lectual sobre la problemàtica i la història valencianes, aquesta setmana ha arribat fins a la contemporaneïtat.
Mira distingeix entre la via holandesa i la via serbobosniana davant del conflicte d’identitats valencià. Es tem que la seva societat no s’inclini en un futur previsible per la segona, en detriment de la primera, molt més civilitzada, tolerant i racional.
Contra els interessats antinacionalistes -de tot nacionalisme que no sigui el seu- afirma que la nació és la forma moderna d’habitar el món dins un hàbitat universal compartit.
Acaba dient, lúcidament resignat, però no pas vençut: “Supose que són més feliços els qui tenen la nació assegurada i en pau, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. O no hem sabut trobar una via pròpia i practicable. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la.”
No es pot dir res més sàviament.
Agradi o no, la Via Valenciana és la mateixa via que la catalana, sense capficar-se amb si jo sóc el primer, si tu, si jo, si ells, si jo sóc de tu o tu ets de mi. Als EEUU parlen anglès -català- i no passa res. Es diu català i no passa res.
Quan maduraran, tants i tants valencians? On són els pioners?
Jo sé on són! Quan se n’hi sumaran més? -Això depèn de cada un de tots nosaltres. Del senyor Mira … també!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció