El bloc d'en Pere

Segona jornada, amb la presència de tres primers espases: Joan Tardà, Joan Coscubiela i David Fernàndez.
Obre el foc -metafòric- Joan Tardà: la nostra democràcia està, efectivament, captiva i segrestada. És una democàcia low cost. Som captius del passat immediat, de la manca de ruptura en el moment de la Transició.
Invoca una revolució democràtica, amb reconeixement del dret a decidir: una República Catalana, amb el procés constituent que comportaria, representa també una oportunitat per a l’esquerra espanyola. Cada cop més gent ho veu així.
Avalant-ho amb la seva experiència de 10 anys al Congrés de Diputats, reconeix que l’esquerra establerta té responsabilitats en aquesta crisi.

Joan Coscubiela ens alerta de la casta mediàtica, controlada pels poders econòmics, molt més influent, segons ell, que no pas la casta política, cap a la qual la primera intenta desviar l’atenció.
El tema central del segle XXI és la capacitat de la política per a civilitzar les relacions socials i establir contrapesos democràtics. La sobirania dels ciutadans està segrestada en tots els aspectes de la vida, tot i que no és un concepte absolut: el dret de vot ha estat molt reduït fins a temps ben recents.
Critica el mètode d’análisi que en ell en diu judeocristià, basat en la polarització maniquea de bons i dolents i en la imputació de culpabilitats. Reclama la recuperació del mètode marxista: els canvis tecnològics permeten al capital de canviar les regles del joc. El capitalisme esdevé financer i global. Això comporta una sèrie de conseqüències:
1. Les formes de producció es desestructuren: la descentralització productiva causa la desvertebració dels treballadors, obligats a competir entre ells mentre els interessos del capital són intocables.
2. L’economia es privatitza, amb menys participació de l’economia pública (aporta l’exemple de la Seguretat Social i d’altres).
3. Hegemonia ideològica del neoliberalisme: els ciutadans esdevenen clients.
Davant d’això, proposa accelerar la globalització política i ralentir la globalització econòmica, que es pot governar a través de la política, encara. (Esmenta com a contraexemple el recent acord UE-EEUU).
Europa és l’espai oportú per a dur a terme tal comesa, amb reconstrucció de formes polítiques pròpies, basades en l’experiència de moviments com la PAH o el cooperativisme. Tot i que reconeix les dificultats per a integrar aquests moviments en alternatives polítiques globals amb objectius comuns, com testimonien els moments d’explosió, com el 15M, que no han pogut modificar les regles del joc. Caldrà comptar amb la diversitat en la confluència.

David Fernàndez recorda que l’acte es duu a terme a l’antiga seu del CADCI (sindicat de saltataulells, en diu ell). La Troika ja no fa cops d’estat, fa cops de mercat, mentre clava una guitza -metafòrica, naturalment- al conservador Antoni Puigverd quan declarava que és il·lusori pensar que la política pot modificar l’economia.
Tenim un país , Catalunya, intervingut pel govern de l’Estat, que dedica el doble de l’import de les retallades (10.000 M d’euros) a pagar els interessos del deute. Esmenta el cas escandalós de BCN World i es refereix al G16 (la Caixa, el RACC, el Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre ….) i cita tot de passada David Harvey i la seva teoria d’acumulació per despossessió.
La Transició va privatitzar la política i va despolititzar la societat. Els treballadors precaris no estan representats pels sindicats establerts, mentre reivindica iniciatives com l’Ateneu Popular de Nou Barris o les experiències participatives municipals a Sant Pere de Ribes, Arbúcies o El Figueró, tot replicant Tardà.
Cal reivindicar el vincle social comunitari i recorda el recent informe de la NASA, segons el qual les elits ens porten a una segona caiguda de l’Imperi Romà que conduiria al desastre el gènere humà sencer, amb crisi ecològica i zones del planeta totalment ingovernables.

En torn de rèplica, a preguntes del públic, Coscubiela proposa que es faci una anàlisi equilibrada de la transició i de la democràcia espanyoles. Cal tenir en compte que la democràcia a Espanya comença quan s’inicia la crisi de les democràcies europees, i que els drets no s’hereten, sinó que cal lluitar per mantenir-los.
Reivindica la radicalitat democràtica: el dret a decidir és inherent a la sobirania. No es pot ser demòcrata radical a temps parcial. Cal construir espais de política organitzada des de baix. Defensa el cooperativisme i els valors alternatius que expressa, la socialització als grans espais de decisió col·lectiva.
Les nostres ments estan colonitzades per les divisions mediàtiques dels grans grups econòmics. Ens cal prescindir, doncs, de la intermediació mediàtica dels grans grups de poder.
Conclou que Catalunya viu simultàniament cinc conflictes centrals en la vida col·lectiva: el social, el nacional, l’ecològic, l’europeu i el democràtic.
Defensa també el paper d’ICV i recorda que no es pot viure sense contradiccions -menys de cinc contradiccions és dogmatisme; tothom demana unitat a l’entorn de les seves particulars idees.

David Fernàndez cita el nacionalista irlandès Connolly: “La causa obrera de la llibertat les la causa de la llibertat d’Irlanda” i es considera, com a membre de la CUP, zapatista del sud d’Europa, que cuina la revolució a foc lent, començant pels espais més pròxims de la vida quotidiana. Fa crítiques a l’esquerra establerta.

Joan Tardà és brillant i contundent en el seu torn, quan defensa les contradiccions d’ERC assenyalades pel públic. Recorda l’actitud del PCE durant la República -primer la condemnava per burgesa, després la va defensar com a interès prioritari de la seva causa-; o bé les contradiccions de l’URSS amb el pacte germanosoviètic que pretenia salvar la seva revolució.
Les contradiccions, segons ell, provenen de la dificultat de gestionar el moment històric. Estem més a prop, assenyala, d’un 14 d’abril que no pas d’un 19 de juliol: es tracta d’una revolució democràtica, no pas d’una revolució social. Però no hi ha alliberament social sense alliberament nacional, per això afirma contundentment que ERC no farà caure el govern de Catalunya, perquè s’haurien d’aliar amb PP i C,s. Prefereix mantenir, literalment, l’alè de Jonqueras al clatell de Mas, perquè aquest no traeixi la voluntat majoritària del poble català.
La crisi catalana, recorda novament, és també una oportunitat per a Espanya.

Ha estat, al parer d’aquest modest cronista amateur, una sessió memorable, amb profusió d’intel·ligència, de passió i d’eloqüència al servei de la política i de les idees d’esquerra.