Amb l’aigua al coll, hi estem molts, vist el règim de dictadura del capital financer especulatiu que patim. Tampoc se li veu el final, tenint en compte el fatalisme que s’ha aconseguit imbuir en bona part de la població amb la complicitat dels grans poders polítics i mediàtics.
La novel.la negra es revela com el gènere idoni per a posar de relleu les contradiccions i els mals socials en temps descreguts.
Què passaria si algú decidís pel seu compte imposar un càstig als causants dels nostres mals col.lectius?
Aquest és l’assumpte de què tracta la darrera novel.la de l’autor grec, també guionista i autor de teatre.
Amb un estil sobri, Màrkaris ens dibuixa les relacions familiars i laborals del policia protagonista i, sobretot, l’ambient desesperançat i cada vegada més tens i irritat de la societat grega, sotmesa a la depredació dels bancs i altres poders financers irresponsables, amb el suport de l’eix francoalemany que deté el nucli del poder econòmic i de decisió europeus.
(Què se n’ha fet, de l’Europa dels ciutadans?).
Més eixut que l’admirat Andrea Camilleri, per mi el millor en aquest gènere, sense tanta densitat psicològica ni humana, sense digressions líriques o reflexives, veiem un panorama més semblant al nostre que no pas voldríem.
L’autor n’anuncia la continuació amb un to encara més amarg fins a completar una trilogia sobre la Grècia dels nostres dies.
Com a curiositat, hi ha alguna al.lusió al nostre Andrés Iniesta i al joc de la selecció espanyola de futbol que ajuda a recuperar parcialment el bon humor.
Petros Màrkaris. Amb l’aigua fins al coll. Col. L’Ull de Vidre. Ed. Tusquets, 2011
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!