Poesia narrativa, amb paròdia dels clàssics de la poesia catalana, amb domini del llenguatge, dels seus registres i de la mètrica i una riquesa de lèxic remarcable.
Amb evidents influències del barroc, tan admirat per l’autor, el problema d’aquesta poesia és el seu contingut: al capdavall, tanta perícia tècnica a on treu cap?
Permeteu-me algunes objeccions: la història és més aviat insubstancial i no porta enlloc, mancada com està de desenllaç. Situada en una ruralitat d’altres èpoques, inconcreta, tot s’ha de resumir a dir que el que importa és anar tirant?
La poesia no té per què ser només lírica, expressió del món d’experiència de l’autor, però almenys aquest lector que escriu demana alguna cosa més que perícia tècnica i joc pel joc.
El que em resulta més interessant són els diàlegs que l’autor sosté amb Quim Porta, personatge inspirador i col.laborador de l’obra, veritable alter ego amb qui sosté una curiosa dialèctica conceptista al llarg dels carrers de diversos barris populars de Barcelona -el Guinardó, el Raval, Sants, Gràcia-, tot jugant amb els noms d’aquests carrers. S’hi fa referència a El Furgatori, primera part del cicle Els diaris de Bolló, que continua amb aquesta obra amb personatges coneguts ja en l’anterior.
És un tipus de poesia que cal tenir en compte i enriqueix el panorama actual de la nostra poesia amb una indubtable originalitat. El temps ens dirà si el camí emprès per l’autor és prou fructífer.
Josep Pedrals. El romanço d’Anna Tirant. Labreu edicions, col. Alabatre, 2012