L’eminent historiador ha estat presentat per un altre gran company de professió com és Borja de Riquer. I comença desmentint l’optimista afirmació de Condorcet, segons el qual el prog?és indefinit és una regla interna de la història humana: el progrés és fruit de la lluita i el sacrifici de moltes generacions i es pot regredir, com ara mateix dramàticament ens passa.
La gran por del comunisme va permetre l’ascens de l’estat del benestar, amb una democràcia de classe mitjana en virtut d’un contracte social no escrit.
La crisi del petroli, a finals dls 70, representa l’inici de la liquidació d’aquesta etapa de conciliació. L’ensorrament de l’imperi soviètic fa la resta. Comença aleshores la gran divergència: l’enriquiment dels més rics i l’empobriment dels més pobres. Entre el 1983 i el 2011, la productivitat va augmentar un 80%; els salaris, només un 10%. Joseph Stiglitz reconeix que un treballador a temps complet està pitjor avui que fa 44 anys.
La privatització de la política explica moltes coses, i la desregulació financera iniciada amb el president Clinton: de l’especulació a la delinqüència només hi ha un pas (el ponent esmenta el recentíssim cas Barclays).
Segons informes solvents, cap al 2020 sobraran milions de treballadors. Les grans empreses no reinverteixen, sinó que especulen amb els seus beneficis, perquè els treballadors no tenen prou capacitat de compra per adquirir els productes que elles fabriquen, a causa de la rebaixa dels salaris reals.
Com es manté aquest ordre social tan injust?
Amb una repressió de nova mena: el capitalisme, més que un sistema econòmic, és un sistema organitzat per tal de mantenir l’ordre que beneficia els capitalistes. Quan els beneficis dels més rics augmenten, s’ha comprovat que també augmenta la població reclusa, que és més nombrosa ara que mai.
A l’inici de la crisi el 2008, el deute públic estava en un mínim històric, fins que els governs han assumit el deute privat. (Segons el New York Times, escatimar els recursos que calen en l’educació dels més joves -la força de treball de demà- per pagar la bombolla immobiliària d’ahir no té cap sentit.)
Per a l’historiador, aquestes mesures no són temporals, sinó elements de canvi permanent en les regles de joc social. Un veritable cop d’estat oligàrquic.
Els neoliberals es proposen, i així ho han escrit, disminuir les dimensions de l’estat. Per això imposen mesures d’austeritat.
Retornem a uns temps feudals, amb la privatització dels serveis bàsics? Haurem de lluitar, amb mètodes nous, per impedir-ho. Fontana té esperança en els nous moviments socials i se sent molt angoixat, ja octogenari, pels més joves, la generació dels 20-30 anys.
Ha desaparegut la por de les classes dominants.
Al capdavall, “és la politica, estúpids!” , com ha parafrasejat Borja de Riquer en la presentació.
Al capdavall, “és la politica, estúpids!” heritage resp