El bloc d'en Pere

A Vitòria – Gasteiz, on ens estàvem, malgrat la retolació pública rigorosament bilingüe, gairebé no he sentit una paraula en basc. Només a la noia que em va vendre un disc de Mikel Laboa en una llibreria li he sentit aquesta llengua perquè se m’hi va adreçar.
Això sí, el dia de sant Jaume, com a preludi de les festes de la Virgen Blanca, hi ha una exhibició d’herri kirolak, esports populars bascos, d’una rústica ingenuïtat, amb la força física com a motor: aixecar un sac penjant-se d’una corda, llançar-ne un altre per damunt d’un llistó que es va elevant progressivament, impulsat per una forca, serrar troncs amb serra manual o amb serra elèctrica … Amb una incipient participació femenina.
El presentador explica els jocs en basc i després tradueix a l’espanyol.

(continua)
El que més em crida l’atenció és la forma que tenen de menjar al vespre
en l’espai públic: literalment al carrer, o drets a la barra dels bars,
entrant-hi i sortint-ne, anant de l’un a l’altre, tastant els
deliciosos i variadíssims pintxos. Una gentada concentrada en tres o
quatre carrers.

És una ciutat amb amplis espais verds, relativament extensa i una mica
perdedora per al foraster, sobretot si hi circules en cotxe, de tants
espais oberts com hi ha.
La plaça de la Virgen Blanca és una meravella arquitectònica, una de les places més boniques del País Basc: en pla
inclinat, amb el terra enllosat (una plaça dura!) i un monument als caiguts de la batalla de Vitòria contra
els francesos en el centre, amb figures d’un escultor català. Té forma de trapezi, delimitada per les cases amb tribunes de quadrícula de color blanc, uniforme, i l’atri d’una de les nombroses
esglésies de la ciutat -la de San Vicente, crec recordar-  a la part de
dalt.

A Donostia – Sant Sebastià sí que vam sentir parlar èuscar a persones del carrer.

I una pregunta que sempre em faig, i tampoc no m’ha abandonat en els dies d’aquest viatge: els bascos són els menys espanyols, o bé els més espanyols de tots els espanyols?
Parlen una llengua que no és indoeuropea, d’acord, i que és anterior a les llengües romániques que s’han implantat posteriorment a la península. Però sense la seva influència no s’entendria Castella, matriu del Regne d’Espanya, damunt la qual han deixat una empremta decisiva, des del peculiar vocalisme de la llengua espanyola, herència basca, amb només cinc fonemes vocàlics (els mateixos que en basc), fins als cognoms en -ez, llegat basc també. I això per referir-me només a dos aspectes lingüístics. M’imagino que també en l’estructura social, en la hidalguía castellana que es reflecteix en els cognoms compostos, que tan solemnes ens semblen als catalans (López de Zárate, Ortiz de Urbina …) i en molts altres aspectes, els bascos  han tingut una influència decisiva en el període de formació d’aquesta nació.