6 de juliol (1986)
Cap a mitja tarda el cel s’enfosqueix, i el sol sembla constret, reduït a un cercle sense halo, i de color de ferradura roent, com vist a través d’un vidre fumat. I, en efecte, més tard m’adono que un extensíssim núvol de fum ombreja tota aquesta serralada i fins on m’arriba la vista. Miro cap al nord-oest i veig en el mateix núvol els reflexos del que deuen ser flames enormes darrere Montserrat. També veig fum més cap al nord, i quan fosqueja, diversos punts que cremen. Una mica més tard, es gira vent del sud, un vent fresc de marinada,i els diversos punts de foc s’estenen i s’uneixen apressats, fent unes llargues ziga-zagues cap a tramuntana. Semblen grans meandres en flames. (…)
Ara, veig que comença a caure pluja de cendra negra.
(D‘El traç d’un any. Ed. Destino, 1989)
13 d’octubre
Ser un cap d’ala en algun ram no m’agradaria gens, ni en el cas de l’art; perquè la distinció sol ser imposada per un moment social, i això mata l’esperit. M’agradaria arribar a fer una cosa ben feta, però alhora restar al marge de l’ideàrium convencional del meu temps. Això, és clar, encara és més difícil i molt més ambiciós que ser el cap d’ala d’una moda, d’una època.
14 d’octubre
Viure és, entre altres coses, acceptar la pròpia mort amb una fonamentada afirmació. Es tracta d’arribar a comprendre un procés més vast i complex que la pura existència quotidiana. Probablement és cert que un sector de la cultura oriental ha comprès aquesta entesa molt millor que nosaltres.
(D‘El traç d’un any. Ed. Destino, 1989)