El bloc d'en Pere

Darrera jornada de la UPEC, en versió abreujada enguany.
La mesa dels ponents està integrada per persones més aviat joves, per sota dels 45 anys, en tot cas.

La sociòloga Sara Moreno recomana empatitzar amb els diversos moviments socials i els diversos graus d’implicació en els conflictes, i accentuar la perspectiva de les classes socials i els interessos d’estat en la perspectiva d’uns pactes necessaris i virtuosos, tot reivindicant la ideologia.
Calen lideratges i un recanvi generacional. El lideratge és necessari com a estratègia de comunicació, no com a concentració de poder. L’esquerra no és immune  a l’atractiu del poder, són convenients mesures de control.
Cal evitar sectarismes i que hi hagi bona sintonia entre líders, que es transmetrà  a les bases.
Cal incloure-hi tothom: compte amb les espirals de silenci de les enquestes.

El periodista Roger Palà posa el dret a decidir davant del discurs economicista: Primer la independència? Cal un procés constituent per veure què és el que construïm.
L’exdiputat de Ciutadans pel Canvi Toni Comín recomana equilibrar utopia i pragmatisme, moviments socials i partits: no s’ha de contraposar estat i societat civil.
Qui lidera? Qui té competències per al canvi? A curt termini o a llarg termini? Segons què considerem, ens sortiran tipus diversos de processos.
Cal un canvi antropològic: aprendre coses que fins ara no sabíem fer. Som una excepció europea: un país amb majoria social d’esquerres amb majoria política de dretes.
El dret a decidir no ha de prejutjar el resultat, ha de ser un punt de trobada. Seríem igual de lliures si el rsultat del referèndum fos negatiu, perquè ens hauríem autodeterminat.

El periodista Saül Gordillo pensa que és un error deixar que el procés sobiranista el lideri el centredreta, perquè representa una gran oportunitat de transformació. Construïm en un entorn europeu que s’està diluint.
En l’autonomisme, no veu possible un altre govern d’esquerres plural. El procés sobiranista pot dividir CiU. L’estat propi és l’oportunitat de superar el marc del nacionalisme identitari, però no és l’estació final, sinó l’estació de sortida d’un projecte social.

En el torn de paraules, Comín veu l’intergovernamentalisme imperant a Europa com el marc perfecte per imposar les polítiques neoliberals d’ajust.
Contra la seva reclamació d’un canvi antropológic, no veu possible l’home nou: en les revolucions morals fracassarem com a espècie (tot i que hi ha sants), podem triomfar en les revolucions socials.

Arribarem algun dia a l’estació final? A la de sortida?