Bellament escrita i titulada, amb voluntat d’estil i de capítols molt breus, hi reflecteix l’estada en aquesta illa l’estiu del 1932, a la recerca de la felicitat de l’instant que no tornarà.
Em crida l’atenció les pràcticament nul.les referències a la llengua sarda, que aleshores encara devia ser més viva que avui. Només tot de passada hi apareixen unes criatures que surten a rebre els viatgers en una vila parlant en el seu llenguatge.
Quant a la presència catalana, el panorama no és pas millor.
(continua)
Aquest darrer terme surt per primer cop a la segona meitat del llibre, en tractar d’una col.lecció de pintures catalanes que hi ha al museu de Càller, i afegeix que, tractant-se d’un art estranger a Sardenya, no en diré res.
Cap al final del viatge, quan entreveu des del mar les costes de l’Alguer, comenta que en saber que s’hi parlava català, em resulta més fosca (la visió de la costa) en l’embrunir nuvolós d’una Espanya, fins i tot d’una Espanya d’Amèrica (!!!).
Malgrat tot, el llibret val la pena.
Elio Vittorini, Sardegna come un’infanzia. Ed.Bompiani, 2009
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!