El bloc d'en Pere

Henri Beyle, abans de ser Stendhal i abans de ser novel.lista, va escriure un diari personal al llarg dels primers divuit anys del segle XIX, els anys de la seva joventut.
S’hi reflecteix l’escriptor en formació, interessat obsessivament en l’estudi dels caràcters de les persones, i el buròcrata ambiciós al servei de l’imperi napoleònic, que travessa el continent europeu seguint la devastació i el transtorn que Napoleó va portar arreu.
Hedonista i descregut -només li interessava el papat com a fenòmen estètic i exemple de les intrigues del poder-, canviant de lloc de residència contínuament, anant i venint de París, amb pèssimes relacions amb el pare -a qui arriba a anomenar bastard-, es mou per la seva curiositat insaciable i per l’afany de plaer, que cerca en la música, el teatre i les dones.  També en els llibres, és clar: lector voraç, és un gran admirador de Torquato Tasso i de Shakespeare, lector de Rousseau i de molts altres; es mostra displicent, en canvi, envers Montesquieu.
I no para de projectar futures obres seves -extensos poemes, obres teatrals, biografies que mai no veuran la llum. 

Sembla la vida d’un intrigant ociós que passa els dies llegint i visitant dames més o menys distingides. A sota hi bull l’escriptor naixent i incansable recercador de la felicitat.
La relació amb les dones hi té un relleu especial. Tractant de vèncer la timidesa inicial, renyant-se i alliçonant-se ell mateix, es torna cada cop més desvergonyit; solters, casades o vídues, dones de tota condició es troben en el seu punt de mira, i l’impuls per “tenir-les” arriba a ser una veritable obsessió -amb una cruesa no gens convencional, parla de dones “fotibles”, que poden ser “enfilades”. Si l’hem de creure, les seves amants foren nombroses.
Per als assumptes més compromesos recorre a una infinitat de pseudònims que emmascaren la identitat de les persones i en fan un laberint misteriós. També es curiós el seu costum de barrejar el  francès amb  l’italià i anglès -llengües que anava adquirint- en passatges la comprensió dels quals li interessava velar.
Anys després, es rellegeix i hi intercala comentaris, a la manera d’un crític de si mateix -gran egotista!. 
És evident la maduració de l’escriptor al llarg del diari, les seves observacions guanyen en amenitat, profunditat i interès conforme passen els anys.
El seu estil més aviat eixut, desproveït de retòrica sobrera, el fa plenament modern.
La relació amb les dones i la complexa psicologia humana, l’observació minuciosa de si mateix, són els seus centres d’interès fonamentals. L’obra, al llarg de les seves més de mil pàgines, és una mina d’informació, de detalls i de perspicàcia.
Les pàgines dedicades a tractar del seu enamorament per l’esposa del seu cosí i valedor són antològiques: els dubtes de l’enamorat, la reflexió incessant sobre la conducta pròpia i el significat sempre esmunyedís de la dels altres … L’escriptor no assolirà l’objectiu de “tenir-la” -compromesa amb un marit temut i mare de sis fills-, però no oblidarem la intensitat dels sentiments viscuts i patits.

Stendhal es confessa que només es troba amb ell mateix en la lectura i que, d’allò que llegeix, li interessa l’aprofundiment en la coneixença del cor humà.

Abandona el seu Journal quan esdevé un escriptor madur. 

Stendhal. Journal. Gallimard, col. Folio, 2010