El bloc d'en Pere

Aquesta pregunta es formulen tres destacats professors de ciència política: Miquel Caminal, Joan Botella i Jaume López, pertanyents a la UB, la UAB i la UPF respectivament.
Tots tres coincideixen que és una qüestió que no té resposta científica, i per això es limiten a assajar hipòtesis o assenyalar tendències.

Obre el foc Miquel Caminal, que reconeix la situació de desencís, de final d’etapa i de bloqueig polític que pateix Catalunya, amb un afebliment de la petita i mitjana empresa i un embrutiment dels grans grups empresarials espanyols.
Cal una Catalunya amb més estat, amb una reforma constitucional federalitzant, segons el ponent. Si s’escaigués, fóra  oportú iniciar la via de l’autodeterminació, quan hi hagi una clara majoria a favor.
El catalanisme ha estat tradicionalment gradualista però, amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre el nostre estatut, hem tocat sostre. -Els federalistes- reconeix -no estem passant el millor moment.
No obstant, no hi ha contradicció entre federalisme i independentisme; sí que n’hi hauria amb el nacionalisme, segons Caminal. 
La nova CiU li recorda la Lliga Regionalista de Cambó. Seria d’un catalanisme neocambonià, que posa el dogma econòmic (neoliberal, ara) per davant de l’accidentalisme polític: Duran i Lleida o Roca i Junyent, per a Caminal, representen millor el que volen realment CiU i la classe dominant catalana que no pas la família Pujol.
Segons Caminal, el projecte de les esquerres és federalista i cal mantenir la fortalesa del teixit institucional català.

Pren la paraula Joan Botella, per a qui el govern de CiU tampoc sap cap on va Catalunya ni el món.
Hi ha una profunda deslegitimació de la política institucional catalana: la manifestació del 10 de juliol de 2010 no tenia objectius polítics clars, era una mostra d’indignació, però no pas una manifestació pròpiament política.
La situació econòmica genera por i inseguretat, d’altra banda. I apareixen canals d’acció política directa, que no passen pels partits -més tard observarà que moltes formacions polítiques actuals no es volen anomenar com a partit- : es proposa un referèndum pel dret a decidir sense mediacions institucionals i sorgeixen referents morals de fora de la política que podrien esdevenir líders, com Guardiola, Lluís Llach o Teresa Forcades. Es refereix també a líders mediàtics, com Toni Soler o Miquel Calzada, encarregats recentment de diverses commemoracions institucionals.
 De tota manera, per al ponent no hi pot haver independència sense acord (no pas conformitat o aquiescència) amb les Espanyes: quan hi ha divorci, hi ha alguna mena d’acord per divorciar-se.
Segons Botella, hi ha una crisi del sistema Espanya, com li agrada d’anomenar-lo: les elits socials i polítiques espanyoles són de pèssima qualitat. Desperten una profunda desconfiança.  A més, s’ha acabat la sobirania estatal. L’entusiasme per “la roja” és un símptoma de feblesa, un element simbòlicament compensatori.
Caldrà, de tota manera, tenir en compte el paper dels sectors populars espanyols davant de qualsevol evolució de l’estructuració de l’estat.

Jaume López afirma que els processos socials actuen de forma exponencial: en el present es fabrica el futur, els factors de canvi es van acumulant fins que de cop, d’una manera ràpida, surten a la llum amb una gran força. Així podria passar amb el procés cap a la sobirania catalana.
Hi ha dos factors contraposats: d’una banda, els beneficis de les economies d’escala afavoreixen la formació d’unitats polítiques àmplies; de l’altra, els perjudicis de l’heterogeneïtat afavoreixen la creació d’estats més petits. El fet és que, en una situació relativament estable com la posterior a la segona guerra mundial, la tendència és a crear estats cada vegada més petits. El 1945 hi havia 74 estats; el 2011, 196. 
Un estat representa la resolució d’una sèrie de conflictes entre les tendències centrígugues i les centrípetes. Serien centrípetes l’existència d’un mercat interior, l’exèrcit, la comunitat de cultura i de llengua.
El professor López Hernández observa que els nous estats europeus han estat impulsats per unes elits que desitjaven més democràcia i més reconeixement, però que no eren, en principi, independentistes. Passa una cosa semblant a Catalunya: la primera preferència catalana és la voluntat d’entesa i d’acomodació.
El problema és que no ens deixen acomodar-nos; aleshores votaríem independència a les enquestes, però tampoc l’acabem de veure realment possible. Res a veure amb el que passa a la Gran Bretanya, al Canadà o a Dinamarca amb Grenlàndia, on els processos de sobirania són acollits amb normalitat des del centre polític de l’estat.
A Catalunya hi ha més factors de tensió que afavoreixen la possibilitat d’una sortida de l’estat; fa notar que Escòcia té superàvit fiscal, per exemple.
El context internacional, però, no és favorable als processos d’independència. De tota manera, les grans potències no es guien per principis ideològics, sinó per una valoració pragmàtica dels pros i els contres d’un tal procés.
L’independentisme s’accentua en les generacions més joves i decreix amb l’edat.

Caminal intervé reconeixent que li fan molta por els nacionalismes, invocant les guerres de l’antiga Iugoslàvia, i es pregunta si Catalunya, que admet que és un estat viable, és també un estat desitjable. Sosté que, en la globalització, el futur en pau i democràtic és federalista, i defensa la concepció multinivell de l’organització política, invocant el precedent de Pi i Margall.
-Els catalans som europeus i el federalisme és molt més que una tècnica d’organització de l’estat nacional- afirma.

Joan Botella recorda que els drets són allò que els altres et reconeixen, no pas el que està escrit en una llei -la sobirania, cal guanyar-se-la-, i pensa que Europa s’encamina a un tipus d’organització semblant a un imperi, com els EEUU actuals, amb gran diversitat interna.

Per a Jaume López, l’estat nació continua vigent. Distingeix entre dret a decidir i dret d’autodeterminació i opina que a Catalunya es tracta del primer i no pas del segon. Recorda que ens podem federar a Europa i no només a Espanya, i que el principi d’integritat territorial de la legislació internacional no afecta els processos d’independència, segons es desprèn de la sentència del Tribunal Internacional de La Haia sobre Kosovo. Aquest principi d’integritat només impediria l’annexió de territoris d’un estat per part d’un altre.

Joan Botella defensa, amb voluntat de polèmica, que l’estatut del 79 era millor que el del 2006, perquè les lleis són expressió d’una correlació de forces, favorables a les reivindicacions catalanes en el primer cas i no pas en el segon. Sosté que si tornéssim a elaborar una constitució espanyola sortiria molt pitjor per als nostres interessos que no la del 78. I rebla el clau: el govern de les esquerres catalanes volia dur a terme allò que CiU no va fer en 23 anys de govern; en fracassar amb la sentència del Constitucional, les esquerres estan “sota terra” i CiU ha recuperat l’hegemonia completa.
 A una pregunta del públic, reconeix el paper de la por com a element important però difícil d’avaluar en els processos d’independència.

Jaume López replica a Caminal  que el perill de fractura que tant s’invoca en els referèndums d’independència no té raó de ser, ja que en qualsevol consulta hi ha el joc de majoria i minoria, i es refereix al cas de Gal.les, on la demanda de devolution va guanyar per una diferència d’un 0,2%, mentre que al Canadà l’opció independentista no va triomfar per un 2%.
Acceptar el resultat d’un referèndum és, per tant, una qüestió de voluntat política, i no pas de nombre. No obstant, manca un relat consistent de les esquerres catalanes sobre les relacions Catalunya-Espanya, afirmació que arrenca l’aplaudiment més fervorós del públic.

Finalment, Caminal replica a Botella  que cal respectar i defensar l’estatut del 2006, aprovat pel poble de Catalunya i que és millor, malgrat tot, que l’anterior, segons el ponent.

Una sessió densa, sucosa, estimulant. I una pregunta que queda oberta:

Cap on va Catalunya?