(Maria Barbal. Pedra de tartera)
I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quimet se’m va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’ha pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida.
(…)
-Han hagut de fer les maletes… i, amb les maletes, ¡cap amunt!… deia en Cintet, i deia que el rei dormia cada nit amb tres artistes diferents i que la reina, per sortir al carrer, es posava cara postissa. I en Quimet deia que encara no se sabia tot.
(Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!