El darrer article de Vicenç Navarro no té pèrdua: és molt saludable desmentir tòpics i posar en relació fenòmens aparentment inconnexos.
L’acumulació de capitals a Alemanya, fruit del manteniment dels salaris a la baixa, per sota del nivell de productivitat i amb un empitjorament de les condicions de vida dels treballadors alemanys, (amb menys pèrdua d’ocupació gràcies a la força dels sindicats en aquell país i al sistema de cogestió, que ha forçat un repartiment del treball) afavoreix l’exportació d’aquests capitals cap als països de la perifèria europea: ja tenim la matèria primera de la bombolla immobiliària, que ha generat enormes beneficis per a la banca alemanya.
El problema de l’eurozona no rau en la perifèria sinó en el centre
No és pas la inflació -anterior als esdeveniments- sinó l’atur allò que va afavorir l’arribada del nazisme. Però la inflació és el més gran enemic de la banca -Àngela Maria!.
Ara s’intenta exportar el model de creixement alemany a la resta d’Europa, amb sistemes de protecció social i sindicats molt més febles, com és el cas nostre.
El monetarisme i mercantilisme imperants (altrament anomenats neoliberalisme) estan creant un excés de capitals en el centre europeu i un endeutament enorme en els perifèrics.
Fins i tot els EEUU van intentar a Seül el 2010 que el saldo positiu de la balança de pagaments d’un país no fos superior al 4% del seu PIB. Alemanya i la Xina s’hi van oposar.
Calen polítiques estimuladores de la demanda, justament en la direcció contrària de les polítiques que ara prevalen.
Vista tanta bonhomia que tenim, i vist també el com ens va dia a dia, potser ja fora hora de que ens responsabilitzem de quelcom, i de deixar de donar les culpes al veí i de fer el ploramiques, n’est pas?
Atentament, i feliç dissabte