La decisió de la vicepresidenta Ortega d’igualar les víctimes dels dos bàndols en el seu projecte de reforma del memorial apunta, almenys en el que es dedueix de les seves paraules, a difuminar el caràcter preservador de la memòria democràtica i a convertir-lo en una espècie de mausoleu indiferenciat.
És ben significatiu, d’altra banda, que es confini la seu del memorial dalt de la muntanya de Montjuïc, ben lluny del nucli urbà. En un lloc, per cert, de record ben poc democràtic.
Per què deu ser que les forces conservadores insisteixen a mantenir una falsa i impossible neutralitat davant de les polítiques de la memòria?
Tothom ha reconegut que cal reconèixer totes les víctimes dels traumes històrics del segle XX, però posar al mateix nivell les víctimes del trencament social causat per la sublevació militar feixista i les que ho van ser al llarg de quaranta anys de repressió i extermini planificat i sistemàtic és facilitar la confusió entre les generacions futures.
Els valors democràtics és el que ha de ser patrimoni de tothom, i per això cal preservar la memòria de la lluita a favor seu.
En les polítiques de memòria, una qüestió tan sensible i encara sense resoldre en aquest país nostre, el govern de CiU (igual que fa amb les polítiques socials) se situa molt més a prop del PP que no pas de les forces catalanistes d’arrels inequívocament democràtiques. Li pesa massa la tendència dretana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!