El professor Quim Brugué, que va ser Director General de Participació Ciutadana amb el govern català d’esquerres -encara que ell mateix en diu tripartit, amb autoimposició del llenguatge de la dreta- comença establint una tipologia de lideratges:
Hi ha el lideratge posicional, per ubicació en l’organització que atorga poder (col·loquialment,
perquè em toca).
Un segon tipus seria el lideratge heroic, salvador (
deixeu-me sol, per sintetitzar-ho en una frase): posa com a exemple Ciceró, que va passar de defensor de la República a sostenir els primers emperadors; per raons excepcionals, argumentava ell. Un altre cas seria Mario Monti. El lideratge correspondria a la persona que més en sap.
Finalment, hi hauria el lideratge relacional, que escolta i articula les veus. Però entre aquests podríem distingir els qui escolten atemorits, que senten que els problemes els desborden; i els que s’aprofiten de la por i recauen en el lideratge populista, que explota l’antipolítica i estableix una unitat fictícia entre líder i masses (
som tots iguals). Aleshores no cal projecte polític, perquè s’estableix la dicotomia bons/dolents, nosaltres/ells, i en base a la identificació mítica el líder fa allò que, suposadament, volen les masses. A aquest lideratge li cal la complicitat dels mitjans de comunicació, tot esmentant Plataforma per Catalunya i el Partit X.
Un tercer subtipus de lideratge relacional correspondria al lideratge presencialista, en terminologia de Rosanvallon, que es desenvolupa en períodes de desintegració com el nostre i del qual podrien ser exemples la cancellera Merkel o el conseller Puig, que malden per estar presents allà on es produeix, per exemple, una catàstrofe col·lectiva -una inundació, un incendi-, encara que la seva presència física no contribueixi a resoldre res i sigui perfectament inútil. La identificació amb el poble construïda en els mitjans de comunicació també afavoreix aquest lideratge.
Finalment, es refereix al tipus de lideratge positiu, el dels qui escolten amb valentia i assumeixen límits a la seva actuació i, per tant, reconeixen que no ho poden tot i que les raons estan molt repartides, acceptant, així mateix, raons dels altres.
És característic d’aquest lideratge el projecte transformador, la seva intel·ligència exercida col·lectivament en el diàleg amb els altres (cita Aristòtil: ni el més savi serà tan savi com molts). I un aspecte central: l’equilibri entre el que representen Plató d’una banda i Maquiavel de l’altra.
Per Plató, la política és la realització d’un projecte moral encarnat en uns valors; per Maquiavel, en canvi, la política consisteix en l’accés i en el manteniment del poder.
Un bon líder ha der ser platònic i maquiavèlic alhora, ha de tenir el cap als núvols platònics de l’ideal i els peus al fang maquiavèlic. Max Weber, al seu torn, va establir el 1919 la distinció entre ètica de la convicció, que ha de guiar, i ètica de la responsabilitat, que ha de resoldre problemes.
Ha estat una exposició clarificadora i rica en matisos.
Ada Colau comença protestant per l’assimilació que ha fet el profesor Brugué del Partit X amb Plataforma per Catalunya, i prossegueix preguntant-se per què reclamem lideratges, sempre basant-se en la seva experiència concreta i intentant defugir els plantejaments teòrics.
Ho atribueix a la crisi política, tot subratllant que van ser els moviments socials que es van anticipar al reconeixement de la crisi, per la qual cap polític establert no ha demanat perdó ni ha reconegut responsabilitats.
La crisi també és cultural: prima l’individualisme, la competició i el consumisme, de forma que reproduïm valors regressius i els ciutadans ens culpabilitzem. Però sense horitzó no hi ha mobilització. Cal imaginació política i remarca el contrast entre les innovacions tecnològiques i les velles inèrcies polítiques, que impedeixen distribuir adequadament els recursos de forma equitativa entre la població.
Un bon lideratge és útil als interessos col·lectius, és un lideratge relacional, del qual ha après molt en el moviment feminista, que diferencia entre poder i autoritat. Calen autoritats distribuïdes i un bon líder que sigui capaç d’arriscar-se. És el que ens pot salvar del perill ben cert de neofeudalisme.
En torn de rèplica, Quim Brugué recorda que cal lluitar per l’hegemonia, que cal guanyar eleccions. I Ada Colau precisa que la confluència que es vol produir en moviments com Guanyem Barcelona s’ha de fer a partir de compartir objectius comuns, conservant cadascú la seva identitat i respectant la dels altres. Parlar de democràcia avui és revolucionari, diu citant Joan Subirats, i referma la seva aposta municipalista per un procés constituent.