Gerard Vergés. Cant terrenal

Hem de morir, ho sabem. Però aquell dia,
si el rostre de Déu Pare no ens somriu,
començarà la fosca interminable.

El que és cert és que, a l’entranya de la terra,
l’àgata i l’ònix -en gelat silenci-
ones de llum irant acumulant.
I serà el mar d’un blau incandescent.
I d’herba nova es vestiran les prades.
I les Venus de marbre, d’ulls d’ametlla,
impassibles veuran minvar la lluna.

Per museus en penombra (estimat Vermeer!)
transitaran turistes i escolars.
I seguirant sonant Schumann, Vivaldi…
Les quatre estacions: aquells estius
quan els pits de les noies, vora el mar,
eren llimones àcides; octubres
de clarors tardorals als vitralls gòtics;
i els hiverns que enceníem foc de llenya;
i aquelles primaveres de sol càndid.

S’esgrogueiran, en calaixeres fondes,
velles fotografies de família
(els pares morts, la germaneta morta);
velles cartes d’amor intransferibles;
vells i oblidats poemes, com presagis,
també velles revistes de cinema
(llavis de Marilyn com les maduixes,
l’immòbil fum dels cigarrets de Bogart)…

Serà, aquell dia, el cel més clar que mai.
I seguiran fulgint els ors litúrgics
i, al sol, les sedes pàl·lides dels pal·lis.

Darà voltes el món. Cantaran aus.

( De Long play per a una ànima trista Ed. Proa, 1986)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *