Aprofitant que, en el meu pas per la Cerdanya, em surt a la carretera el trencall cap a Guils, decideixo encaminar-m’hi a la recerca d’alguns records.
Devia ser l’estiu del 1985 quan vam entrar al cementiri d’aquest poblet, arran de la seva església romànica i amb vistes sobre la comarca.
En el terreny humil i minúscul vaig trobar, ben a la impensada, la làpida de Giulia Adinolfi, que havia estat professora meva -una de les millors- a la facultat de lletres de la UAB uns deu anys enrere.
A finals d’aquell mateix estiu es va produir la mort de qui havia estat el seu espòs, el pensador Manuel Sacristán.
En la meva consternació, vaig pensar que devia reposar al costat de Giulia en el petit i bell cementiri cerdà, on sabia que havien tingut una casa d’estiueig.
Els pobles que he recorregut semblen tallats pel mateix patró: cases pretensioses de segona residència, semideserts, amb pocs racons genuïns, despersonalitzats pel monocultiu del turisme benestant hivernal.
Hi he passejat en va de nou, gairebé trenta anys després, buscant el lloc on havien de ser enterrats els dos intel·lectuals. Potser la família els va traslladar en algun altre cementiri.
He constatat amb recança que el record pot costar de recuperar, però no em traeix pas, i la imatge de la tomba de la meva professora continua present en la memòria.