Arribo a la ciutat cap a les dotze del migdia. Calor intensa i els granadins a la platja. Carrers deserts i botigues tancades, tret de les dedicades als turistes.
Trec el cap a la catedral. Només el cap, perquè fan missa i no permeten visites fins a la tarda. Sempre m’ha impressionat l’amplada i l’altura de la nau, la magnificència de l’espai que delimita, d’arquitectura renaixentista.
En comprar el diari, una turista pregunta anguniosa al quiosquer, que no entén gran cosa: -È rimasta qui, la mia sacca?. A la pobra dona li ha desaparegut una bossa.
A la cèntrica plaça de Bib-Rambla, el Granada F.C. ha instal.lat un envelat per celebrar el seu ascens a primera divisió: els colors del club, dues banderes espanyoles ben grosses i cap d’andalusa. L’autonomia ha deixat d’interessar?
(continua)
Passeig per l’Albaicín fins al mirador de S. Nicolás, amb panoràmica general de l’Alhambra al davant. Després, pujada a l’Alhambra per la Cuesta de Gomérez i els bells jardins d’Angel Ganivet ombrejats de castanyers que fan més suau el pendent.
Però l’Alhambra és plena, ja no venen entrades ni per a la visita als jardins fins l’endemà. Potser l’han ocupada les juvenils hosts papals (colles de joves pacífics que fan el turista com jo) que omplen els racons més característics de la ciutat. N’hi ha, certament, de tot el món: en veig d’italians -els més visibles, potser perquè fan més gresca-, brasilers, polonesos, asiàtics, llatinoamericans …
Em conformo amb el record del lloc, igual que amb la catedral, perquè hi he estat més d’un cop i no fa pas tants anys. Visito, això sí, el magnífic palau renaixentista de Carles V, amb un pati circular de línies senzilles i harmonioses. No hi calen tiquets.
Dino bé, una mica car, en un restaurant a l’aire lliure al costat de l’Alhambra.
Un passeig final per les places que m’agraden, la Trinidad, Los Lobos, per la Carrera del Genil i el Paseo del Salón, al costat del riu.
I retorn cap a casa, al poble, des d’una Granada semideserta a les sis de la tarda, a trenta-vuit graus. M’espera una hora i mitja de carretera.
Al volant, no puc deixar-hi de pensar: ja no els engresca, l’autonomia?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A l’escenari de les festes d’aquest any del poble en qüestió hi ha un faldo fet amb una bandera andalusa cosida a una d’espanyola. De totes maneres, si a ells els hi ha deixat d’interessar l’autonomia nosaltres podríem començar a fer el mateix…l’autonomia que ens cal és la de Portugal.
¿Y tu de quién eres?