Blocaires enlluernats

El món de les tecnologies i d’internet atrapa, sens dubte, per la seva accessibilitat i per la facilitat amb què es pot obtenir algun tipus de retorn, en forma de resposta de la resta de tocats pel virus cibernètic, o bé, en alguns casos concrets, per la notorietat que pot arribar a donar a aquells que hi perseveren. Em crida l’atenció l’èxit mediàtic de l’amic Saül Gordillo, que durant les darreres setmanes ha estat cridat des de diversos mitjans per explicar i opinar sobre el fenòmen blocaire, mercès a la merescuda i ben treballada fama del seu bloc, nou espai de referència del món polític català. Però tal com diu en Saül en algun dels seus textos, internet i el sistema bloc en concret no és altra cosa que un mitjà, i si bé és cert que no hem de jutjar de forma general el sistema a causa del mal ús que en pugui fer algun usuari, tampoc no hem de caure en l’error de pensar que tenim més raó pel fet de ser presents a la xarxa. Compte amb l’enlluernament fàcil. Internet no ens absoldrà dels nostres pecats mediàtics ni donarà la volta a cap situació política per si mateix, ni farà més competents els polítics i gent de tota mena que es llença als seus braços. Al cap i a la fi, internet no ens farà millors. Si de cas, a aquells que ja són bons, els permetrà explicar amb una mica més d’eficàcia les seves virtuts i les seves idees, si les tenen. Però per la mateixa raó, als perversos, als deshonestos, als interessats i als mentiders, internet els dona una eina per reincidir en la seva carrera infame i per multiplicar els efectes nocius de la seva existència. Queda clar que l’adveniment d’internet no és la fi del món. Però tampoc no és la seva redempció final.

Sabeu què em passa? Que em costa trobar blocs que diguin coses interessants. I, a més, em fa l’efecte que la única cosa virtual no és el mitjà, sinó també els seus continguts. Vull dir que la presència sobredimensionada a la xarxa de persones d’una determinada tendència política o amb determinats gustos estètics, genera una mena de miratge que els fa creure que allò que defensen és una cosa assumida de forma general, que guanya terreny a marxes forçades i que no té altre destí que esdevenir veritat absoluta. Aquest error de percepció, malgrat sembli una obvietat que cal evitar caure-hi, temo que es consolida en  el pensament i les actituds de molts blocaires ingenus.

També m’adono que, fins al moment, res no certifica la influència d’internet i del món dels opinadors blocaires (la blogosfera, n’hem de dir, oi?; és que encara no domino el llenguatge de la secta, tot i que estic en perill evident de ser captat per ella) en els afers de la gestió quotidiana. Sí, tenim notícia d’informacions que han aparegut per primera vegada a la xarxa i que després han esdevingut del domini públic, i de novetats que han saltat a l’actualitat a través del món bloc abans que ho fessin mercès als mitjans tradicionals. Però quantes són les decisions, els projectes, els debats i els canvis reals en el nostre entorn que han estat directa o indirectament generats, influïts o modificats pels continguts que s’expressen a través del món dels blocs? No dic pas que la blogosfera no arribi en algun moment a ser un espai de debat fonamental i decisiu. No en nego la possibilitat, però tampoc la dono per feta. Caldrà veure-ho i donar temps al temps.

De moment, però, si ens mirem les proporcions, són moltes més les xorrades, els insults injustificats, les afirmacions anònimes i gratuïtes, les argumentacions sense cap mena de lògica i les teories delirants, que no pas els continguts interessants i que realment fan alguna aportació positiva. Potser em direu que la proporció entre unes i altres és la mateixa que en la resta de mitjans. D’acord; més al meu favor. Potser a través del món bloc ens assabentarem de més coses perquè gent que fins ara no tenia accés als mitjans passa de sobte a tenir una via d’expressió d’abast universal,  i potser, en alguns casos, tindrem accés a les mateixes notícies que ens arriben fins ara pels mitjans convencionals amb major immediatesa. Però la qualitat dels continguts no millorarà si no millora la qualitat dels emissors. I aquesta darrera millora, em fa l’efecte que de moment no depèn ni és a les mans d’internet.

No vull ser un aixafaguitarres, però ser presents a internet, insisteixo, no ens fa millors. És necessari ser-hi perquè es tracta d’un nou mitjà, que guanya terreny i que a no tardar gaire serà preeminent en el món de la comunicació, però la  necessitat no és igual a la virtut. No té sentit amagar-se davant de l’avenç tecnològic i, per tant, cal que assumim la nova eina sense recances i que li treiem el màxim suc possible. Però no creguéssim pas que entre les virtuts del nou mitjà hi ha la de generar continguts correctes per se. Els avantatges del nou mitjà són bàsicament de tipus tècnic:  immediatesa, facilitat d’accés (i per tant, un pèl més de llibertat d’expressió), interactivitat, major capacitat de recollida i transmissió de continguts… Però ningú no ens salvarà a internet de veure o llegir les mateixes estupideses que veiem o llegim en els mitjans convencionals.

Us diré més coses que em passen. Resulta que no tinc manera fiable de saber quanta gent llegeix el meu bloc; els sistemes estadístics són inexactes i poden dur a error amb facilitat. Com mesuro, per tant, la meva petita quota de poder mediàtic? Quina és la meva posició relativa i, encara més important, quin crèdit mereixen els meus textos? I els de tots els blocaires que llegeixo? Fins que no se solucioni tècnicament i amb prou rigor un sistema per mesurar amb fiabilitat, tota afirmació sobre la incidència real del mitjà en els espais de poder o de decisió, serà pura elucubració.

Però no s’acaben aquí les meves frustracions de blocaire incipient. Resulta que un percentatge elevadíssim (de fet, majoritari, no cal pas dissimular, ara) de les persones que a mi em mereixen crèdit intel·lectual, acadèmic, polític o social, passen dels blocs. Fote’t! Jo els agrairia infinitament que afegissin el  món bloc als seus mitjans habituals d’expressió i, per tant, d’accés al seu parer, que jo tant valoro. Però no hi són, en aquest món. I resulta que si demano el perquè, la majoria de respostes fan referència al poc temps de què disposen per dedicar-s’hi. No és un secret que matenir viu i dinàmic un bloc requereix interés, dedicació i hores. És, per tant, paradoxal que les persones l’opinió de les quals em mereix crèdit no posin entre les seves prioritats expressar-la a la blogosfera. Ocupen el seu temps en altres coses que jutgen com a mes importants.

Si a això hi afegim que algun dels autors dels blocs més cèlebres o visitats no fan altra cosa que dir insubstancialitats, visitar llocs comuns i cedir escandalosament al cultiu del propi ego… Resulta que el meu propi criteri es contradiu amb la realitat que cada dia observo i rastrejo a la xarxa.

Però encara més problemes. Molts dels blocaires de nova fe són polítics en actiu (dels que es presenten a les eleccions, vull dir) i alguns amb càrrec. Amb una lleugera repassada és fàcil comprobar que la immensa majoria es dediquen a repetir una i altra vegada les consignes de partit. Algun d’ells les guarneix amb aportacions personals més o menys riques, en funció del bagatge intel·lectual de cadascú, però a la fi el discurs no s’allunya gairebé gens de les posicions oficials. Així, a la pràctica, la blogosfera es converteix en un mitjà més de consolidació del nostre sistema parlamentari, que prima la disciplina de partit per damunt de la llibertat d’opinió i criteri dels elegits. A més, bona part d’ells no admeten comentaris al seus blocs i, per tant, aporten poca cosa (o res, la majoria) al debat polític i a la seva extensió i pluralitat (no és veritat, com ha dit algú, que el món dels blocaires, tal com funciona ara mateix, sigui una eina de lluita contra l’abstenció). Ah! I n’hi ha de pitjors: tenen activada la possibilitat de rebre comentaris als seus posts, però no en contesten ni un, ni tan sols quan se’ls fan requeriments explícits. Jo també em reservo el dret de contestar o no els comentaris al meu  bloc, perquè sempre n’hi ha algun d’absolutament imbècil que no mereix dedicar-hi ni un minut, però corresponc sistemàticament els comentaris amables, correctes i, encara més, els que fan aportacions interessants, encara que no hi estigui d’acord. Ho veieu, si en sóc, de bona persona?

Segurament tots els que fins aquí he enumerat no són mals imputables en exclusiva a internet i la blogosfera, sinó que formen part dels vicis comuns a la resta del món de la comunicació social i política en general, però aquesta és una raó més que em referma en la idea que l’excepcionalitat d’internet no rau en la qualitat dels seus continguts, sinó en la quantitat, i no pas en l’encert de les diagnosis que s’hi difonen o que permet formular amb els seus continguts, sinó en la facilitat de quasevol individu per a accedir-hi. I tot això són guanys respecte al món de la comunicació convencional, és clar, però venen acompanyats de dificultats i amenaces. I la virtut d’internet i del món del bloc no la valorarem en la seva justa mesura només perquè ens fixem, promoguem i estimulem els guanys, sinó en la mesura que siguem capacos de detectar les amenaces i d’identificar les trampes, que n’hi ha, i moltes. Deixeu-me, així doncs, demanar a les ànimes càndides de la xarxa que no s’enlluernin amb facilitat i que mantinguin l’esperit crític a ple rendiment.

En tot cas, no negaré l’evidència que internet i els blocs m’ofereixen també a mi l’oportunitat de deixar anar les meves parides personals i confiar en la possibilitat que algú tingui la paciència de llegir-les. I, és clar, a vosaltres que em llegiu, ningú no us garanteix que jo no sigui un fantasma i, evidentment, tots els meus continguts queden sotmesos al vostre judici, que molt bé podria aportar com a  conclusió que tot plegat és mediocre, insubstancial i fins i tot estúpid. En aquest cas, malauradament, m’estaríeu donant la raó sobre tot el que he dit en aquest post d’una manera ben pràctica i evident.

En fi, no acabo de saber si estic content de tot això que acabo d’escriure.  Me’n vaig a fer el sopar, del resultat del qual no tinc cap dubte que en quedaré content.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *