No tot està perdut

La frase del títol no resumeix la intervenció d’Antonio Ramírez en el Tribuna Ateneu del passat 19 de novembre, però dona alguna pista interessant sobre l’estat d’ànim de molts dels assistents. Els convidats, després de sentir una brillant conferència de Ramírez, responsable de les llibreries La Central, posaven en dubte les possibilitats reals de supervivència del món del llibre tal com el coneixem fins avui. En la seva intervenció el llibrer va certificar les dificultats per sobreviure a l’onada tecnològica i va intentar posar damunt de la taula els arguments que, a parer seu, fan necessària i convenient la pervivència del model clàssic. Ho va fer de manera convincent, i encara va rematar millor la feina responent a les preguntes dels contertulis en el temps dedicat a la conversa. Al final, jo diria que a la majoria dels assistents ja els estaria bé pronunciar en veu alta la frase del títol.

Però hi hem de posar alguna objecció. Sobretot perquè a la sala la majoria eren convençuts de la bondat de la nostra cultura llibresca, en part perquè hi són part implicada (editors, llibrers, escriptors, periodistes, lectors empedreïts….), en part perquè beuen, per formació i per tradició, de les nostres formes més clàssiques. A tots ells els estaria molt bé que l’omnipresència tecnològica fos un miratge i, sense negar-ne les virtuts, és clar, estarien encantats que a la cosa digital se li dediqués un espai brillant i enlluernador, però en cap cas hegemònic.

Però, tot i que comparteixo la majoria d’arguments de Ramírez, tinc dubtes. Primer, perquè no vaig sentir ningú que expliqués amb tanta gràcia i convenciment que Ramírez les bondats de la seva postura oposada. Segon, perquè temo que la part més terrorífica i descervellada del mercat no fa cas de romanticismes ni de virtuts bibliogràfiques. Tercer, perquè em falta la versió dels termes mitjos, és a dir, la que m’explicaria com hauria de ser un món de convivència entre els monitors i el paper imprès.

Jo no tinc la resposta. Ho dic ja, per si algú vol deixar de llegir. Però confirmo, com a mínim, que hi va haver un escèptic de mena que no va dubtar ni un instant a aigualir la festa amb les seves preguntes: Manel Cuyàs. Cronista de raça dels que ja no en queden, brillant en els sarcasmes quan convé i fi en la ironia quan ve a tomb, va venir a dir que el món que pintava Ramírez li agrada molt, però que no el veia possible. I també hi va haver alguna veu callada que, no dotada amb la incontinència periodística de Cuyàs, no es va atrevir a dir el que pensava, envoltat d’opinions hostils (en el millor dels sentits de la paraula, quedi clar). Es tracta del responsable de projectes tecnològics de l’Ateneu que, ves per on, està fent meravelles en la transformació de l’entitat per conduir-la a un brillant món de tecnologies (noves i no tan noves). Es va guardar l’opinió per a si mateix, esperant, suposo, l’oportunitat en algun fòrum més favorable a les seves tesis.

Potser és que la cultura llibresca gaudeix parlant en veu alta, i la tecnologia avança imparable sense necessitat de fer-se sentir físicament. No ho sé. En tot cas, a mi m’agraden els llibres de tota la vida, i vull disposar, al mateix temps, de tots els avantatges de la tecnologia.

Hi ha algú que em pugui ajudar a gaudir d’ambdues coses? O és que és inevitable que una es mengi l’altra?

Llegiu la intervenció de Ramírez, penjada al web de l’Ateneu. Us ajudarà a montar arguments a favor dels llibres. Però després penseu quina part dels seus arguments falla quan a les biblioteques cada cop hi ha més pantalles i, potser, menys llibres.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *