Papers d'exili

Reflexions des del melic d'Àsia

Sense por

Ves per on. Aquesta setmana hem descobert que n’hi ha prou amb un entrevistador honest i 45 segons per desmuntar una gran mentida. En alguns àmbits, el delirant entreteniment ha donat pas a una eufòria desfermada. Però la relliscada de La Moncloa va molt més lluny del que pugui semblar en un primer moment.

La notícia té dos protagonistes principals (a més de Carlos Alsina, el periodista): d’una banda, Mariano Rajoy; d’una altra banda, la por. Rajoy és més vulnerable quan s’obre al diàleg, qualsevol diàleg. El president espanyol sempre s’ha sentit més còmode tot engegant un monòleg; millor encara si podia fer-ho darrere una pantalla de plasma (o la portada del Marca), lluny de possibles preguntes emprenyadores. Perquè el que compta és engegar el discurs, sigui quin sigui o el que toqui a cada moment. Sempre. El fet d’aferrar-se al guió passa per davant de millorar la distància curta. Al capdavall el missatge únic no necessita la seducció per fer-se sentir.

Hores d’ara Rajoy ja serà conscient del ridícul esgarrifós que ha fet davant el món. Canviaran les coses? Molt probablement, no. Un dels errors més flagrants d’aquesta campanya (dominada de bat a bat per les forces sobiranistes) ha estat el fet de plantejar-la com l’aperitiu de les generals de desembre. L’anomenat unionisme ha brandat l’apocalipsi, les deu plagues d’Egipte i desastres naturals d’intensitat variable davant la possibilitat que Catalunya esdevingui un país independent. Ho ha fet bo i encomanant-se al sant Crist de la Constitució, un mur poderós contra el qual ha d’estimbar-se per força la feblesa de l’argumentari sobiranista. Costa doncs d’entendre que alguna cosa pugui canviar de diumenge enllà. Els partits que anomenem unionistes es mouen en el curt termini; semblen no haver entès el pa que s’hi dóna el 27 de setembre perquè han fet campanya mirant el retrovisor, cap Espanya, i amb un horitzó de tan sols tres mesos.

He de confessar que una de les decepcions més grans experimentades en el decurs del procés ha estat, precisament, la manca d’arguments constructius d’una de les dues parts. Potser per allò de bastir la il·lusió de fer un país nou, l’independentisme ha cercat l’ajut acadèmic de figures de l’economia i les ciències socials per explicar tant els riscos com els avantatges de la secessió. Aquells que defensen legítimament l’unitat, en canvi, s’han estimat més acollir-se a la por com l’eina principal per aturar el gir que el país ha anat fent cap al nou estat. Tot sovint hem d’escoltar la cançó de l’enfadós que ens recorda la manca de diàleg entre les parts i l’absència d’un debat sincer al voltant d’avantatges i desavantatges. Passa però que, com deixa Rubert de Ventós, dos no s’abracen si un no vol. I en aquest sentit, la comèdia protagonitzada per Rajoy va molt més enllà de desmuntar una de les grans mentides que hem hagut d’escoltar. Demostra clarament que, darrere la por i les amenaces, no hi ha cap base sòlida. Pitjor encara: és la constatació d’una renúncia. L’estat espanyol no sembla disposat ni a seduir ni a convèncer.

Potser per això la societat catalana ha anat perdent la por de mica en mica. No estem disposats a beure a galet. Hem deixat de creure en paraules solemnes. La il·lusió de construir un país millor contrasta dolorosament amb la manca absoluta d’alternatives engrescadores. És molt més forta que els dubtes que genera un sistema de partits en bona mesura amortitzat (amb l’única excepció de les CUP). Aquest és un moviment que va molt més lluny de la identitat i que supera els esquemes sociopolítics de la transició. I és la manca absoluta de complicitat amb aquesta realitat sorgida de la societat mateixa el que aboca als contraris a la independència a recórrer a la por. Un discurs d’un altre temps que ja no és el nostre.

La nostra societat haurà canviat definitivament si el diumenge 27 tothom (partidaris de la unitat i partidaris de la independència) votem sense por.

IMG_1221

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, L'abecedari del procés per Maurici Capdevila | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent