No som una nació. Ja ho pot dir l’Estatut, però no ho som. Cap nació tindria com a màxim representant un personatge que, després que s’hagi amenaçat els seus ciutadans de ser passats per l’exèrcit, respongués que "observa amb tranquil·litat i confiança com l’Espanya ‘gran nació’ del rei Joan Carles i l’Espanya plural de José Luis Rodríguez Zapatero van adquirint arrels i mereixen el respecte creixent de la comunitat internacional i dels mateixos pobles d’Espanya dels que parla la Constitució Espanyola".
Pasqual Maragall no defensa cap nou Estatut per a Catalunya. Defensa les competències d’una ‘Diputació grossa’, que és el que està convençut que governa. I per aquest motiu, interpreta l’estira i arronsa amb Madrid com una negociació política. No com una batalla pel que amb dignitat creu que pertoca al poble que representa.
Avui, Pasqual Maragall no ha tingut ni la decència de presidir un partit entre el Barça i l’Espanyol. Ha estat la mà dreta de Daniel Sànchez Llibre. No se sent el president del país d’aquests dos clubs catalans. S’asseu al costat d’un d’ells, li sosté la pantalla on es repeteixen les jugades, i potser, com a mà dreta, li obre una llauna de cloïsses d’unes reputades espècies i conserves.
Per cert, que al costat del president del Barça tampoc no hi era el conseller Primer, Josep Bargalló, sinó el Delegat del Govern de l’Estat a Catalunya, Joan Rangel. Quantes coses clares deixen, tan sols, mirar la llotja d’un partit de futbol!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!