Espores al vent

Una sola qüestió prèvia

La raó per la qual cal defensar el català és perquè el seu ús social està en retrocés, cosa que posa aquesta llengua en risc de desaparèixer. Aquest procés de substitució lingüística és a causa de polítiques que subordinen la llengua i la deixen en inferioritat.

Si aquest fet, benvolgut lector, a tu t’importa un rave; si ets dels que pensen que tant fa si el peix gros es menja el peix petit fins que tan sols quedin tres o quatre peixos en tot el món, pots deixar-ho estar aquí mateix. Has de saber que això que fas, per acció o per omissió, se’n diu colonialisme lingüístic.

Si estàs disposat a fer-hi alguna cosa per a revertir-ho, ets dels nostres! En fer-ho, sentiràs que en aquest combat hi tens moltes coses a guanyar.

TRANSMETRE VALORS TOT DEFENSANT L’ÚS DEL CATALÀ ALS PAÏSOS CATALANS

Sentit crític

El pensament crític s’entrena qüestionant les informacions i els missatges que ens arriben, sovint en un entorn mediàticament sorollós, per tal d’avaluar-ne la veracitat.

Per exemple: acusar el feble d’imposar-se és fer il·lusionisme. És convertir la defensa en agressió, la víctima en botxí. Això va per tots els missatges rotllo: “Si ‘imposeu’ el català us feu antipàtics”, “Exigir el català és feixista”, etc., etc. Tots aquests missatges tan sols cerquen perpetuar la submissió a través de fer-te sentir que ets massa radical si pretens fer un ús normal de la teva llengua.

També cal estar alerta amb les preguntes trampa, que creen falses disjuntives: Parlar català o ser ben educat? Parlar català o tenir un bon metge? Parlar català o ser acollidor? Parlar català o ser proper amb els alumnes? Parlar català o ser acceptat?

Parlar català no ha de ser canvi de moneda de res!

Coherència

Veiem pels mitjans, cada dia, sobretot en l’àmbit polític, persones que diuen una cosa (allò que saben que la gent vol sentir) i en fan una altra (la que obeeix als seus interessos de partit).

De la manca de coherència en neix la desconfiança.

Per ser coherent cal alinear les actuacions amb els principis: “Com que penso que compartir el català amb tothom és essencial per fer-ne la llengua d’ús comú, que en garanteix el seu futur, ho faig, sempre, arreu, amb tothom.“

Cal despullar la incongruència de molts missatges on hi ha una dissonància entre la idea expressada i la llengua emprada:“¡Descoloniza tu mente!“, “¡Empodérate!”, “¡Libérate!“, etc.

Integritat

Omplir-se la boca amb la defensa del dret d’autodeterminació de pobles llunyans i negar-lo a Catalunya és hipòcrita.

Denunciar el maltractament de les dones, o del col·lectiu LGTBI, o d’una minoria racial, i fer la vista grossa amb la vulneració dels drets lingüístics és discordant.

Declarar-se en contra de la colonització dels pobles i no actuar contra la colonització lingüística que té lloc al teu país és d’una incompatibilitat absurda.

Ser sensible a la vulneració de drets de les minories i no actuar contra la teva pròpia, denota una baixa autoestima flagrant.

Condemnar un acte de racisme vers un migrant i ser indiferent a un acte de catalanofòbia és una mena de solidaritat que grinyola.

Polítics que fan una defensa vehement dels drets de les dones o del col·lectiu LGTBI, o de causes llunyanes, s’arronsen i es fan l’orni davant la reivindicació dels drets lingüístics. Això passa perquè el català només pot guanyar terreny a costa dels privilegis del castellà, i aquesta veritat incòmoda els horroritza. L’especulació sobre una possible pèrdua de vots els priva de fer les polítiques decidides que ens fan falta.

En el marc polític, la integritat és un bé escàs.

Assertivitat

Defensar els propis drets sense agredir ni sotmetre’s a la voluntat dels altres requereix maduresa: “Podríem fer la reunió en català? Si no la fem aquí, ja em direu on.“

S’espera que un adult hagi après a reivindicar i a expressar desacords sense culpabilitat ni conflicte innecessari, i que no tingui por de fer front als conflictes que ens plantegen els altres. “No. No faré la reunió en castellà com em demana. Així jo podré exercir el dret de fer ús del català i vostè tindrà ocasió d’aprendre’l“.

En un context de llengua minoritzada, després de dècades de repressió del català per part de l’estat espanyol i francès, desfer-se d’una actitud apresa de sotmetiment lingüístic per part dels parlants requereix esforç i pràctica. Aprendre a plantar cara a qui esperi que cedim i renunciem als nostres drets lingüístics és una tasca gens senzilla però absolutament necessària: “Si no puc ser atès en català, posaré una queixa a la web de Política Lingüística de la Generalitat.“

Si defensem els nostres drets assertivament, transmetem fermesa.

Si els defensem amb por, transmetem inseguretat i desconfiança.

Responsabilitat

Hem rebut la llengua com a llegat dels nostres avantpassats i tenim la responsabilitat de passar-la als nostres descendents.

Ser responsable és tenir la capacitat de reconèixer les conseqüències dels propis actes i assumir-ne els resultats: “Tu mateix! Si no parles català als teus amics, no l’aprendran mai.” “En canvi, si parles català, tothom hi surt guanyant.“

Sentit de justícia

Sobre el paper, tenim el mateix dret de viure plenament en català a Catalunya que té un madrileny de fer-ho en castellà a Castella; però aquest dret cal lluitar-lo cada dia perquè no el tenim garantit. Es fa evident en la batalla diària que suposa voler escolaritzar els nostres fills en català; a tenir una classe de zumba, de pilates, o del que sigui, en català; a ser atesos en català; a comportar-nos com si fóssim parlants de català monolingües, si ens ve de gust.

Tots hem de ser iguals davant la llei, però n’hi ha uns que són més “iguals” que altres.

Hi ha centenars de lleis que subordinen el català, començant per l’article 3 de la Constitució Espanyola. Com que la desigualtat ja ve de fàbrica, pretendre fer un eix de simetria entre el català i el castellà és confondre —o voler crear confusió— entre els conceptes d’igualtat i equitat.

Per redreçar tantes dècades d’injustícia caldria aplicar discriminació positiva, és a dir; mecanismes per rectificar els efectes d’anys i anys de repressió. La retolació en bilingüe, o bé que el pressupost de cultura continuï subvencionant audiovisuals en castellà amb l’excusa de ser produïts a Catalunya demostra que no s’està disposat a aplicar aquest tipus de contrapès.

Respecte

Respecte per la diversitat cultural, de la qual nosaltres en formem part.

Respecte pels altres i respecte per nosaltres mateixos. Respecte per l’altre sense respecte per a tu mateix és servilisme.

Si algú et demana que renunciïs al català com a mostra de bona educació, t’està demanant que renunciïs a ser qui ets.

Autoestima

El català no és una llengua ni pitjor ni millor que cap altra, però és la nostra.

Solidaritat

Ser solidaris amb els altres ens fa sentir bé.

La solidaritat  també s’ha de saber rebre quan som nosaltres qui la necessitem. En aquest cas, ens cal la solidaritat dels parlants de totes les altres llengües, per a fer del català la llengua d’ús comú a Catalunya.

Persistència

Amb consciència no n’hi ha prou per a fer un canvi: hem de transformar la consciència en hàbit. L’hàbit és poderós; és la bastida que facilita que puguem actuar d’acord amb les conviccions que volem que guiïn els nostres actes, cada vegada amb menys esforç a mesura que el costum es consolida.

Diuen que es triga vint-i-un dies a consolidar l’hàbit de mantenir-nos en català. Quan abans comenceu, millor.

Esforç

No deixar-se endur per la llengua dominant requereix un esforç. Entrenar-se en l’esforç fa múscul.

Haver-nos de defensar ens ha fet forts, i ens ha deixat en condicions de fer moltes aportacions en la construcció d’un món més democràtic.